Adaptar les sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola en una obra de teatre de dues hores és una empresa realment difícil, gairebé impossible. Vist el resultat, podem dir que almenys l’essència i l’esperit de l’autor estan recollits en aquest mosaic embullat i realment difícil. Un mosaic que permet entendre les contradiccions d’una època convulsa i efervescent com poques, amb personatges dels dos bàndols, amb morts que expliquen les seves pròpies desventures i amb situacions curioses que sovint no han format part de la història oficial.
Ernesto Caballero afronta el repte amb una direcció àgil i una interpretació coral, sense gaires protagonismes. A vegades es troba a faltar un seguiment més profund de les històries i els personatges, però crec que la principal grandesa de l’espectacle és precisament recrear l’atmosfera i el paisatge abstracte d’una època molt concreta d’Espanya. I això queda reflectit de sobres amb quatre pinzellades, amb una escenografia molt reduïda, amb bones dosis d’imaginació (molt bones les escenes de Las Meninas o dels corbs), l’agraïda intervenció de música en directe i un eufòric repartiment de quinze actors que no para ni un moment durant tota la representació. Un espectacle que potser pot arribar a esgotar per l’allau d’informació i esdeveniments, però que es compensa amb moments realment emotius.