Eugene O’Neill està considerat un dels fundadors del teatre estatunidenc modern, però amb els anys les seves obres han quedat una mica antiquades i no acaben de funcionar si no es mesura bé el to i la intensitat de les propostes. En el cas de Desig sota els oms, a més, O’Neill va recórrer a les bases de la tragèdia grega i les va transportar a paisatges del seu país, com va passar també amb A Electra li queda bé el dol. Aquesta barreja de tragèdia i melodrama pot resultar perillosa, perquè convida a la desmesura i cau en ocasions en el fulletó més tronat.
Al TNC, Joan Ollé ha optat per una estètica preciosista (en ocasions, una mica folklòrica) i ha utilitzat un escenari giratori i una il·luminació que realment enlluernen, tot i que penso que els intèrprets han quedat una mica sols davant d’un drama tan espès i d’unes situacions tan esfereïdores com les que es donen en el darrer acte. És cert que Laura Conejero, Ivan Benet i Pep Cruz són actors que ens han demostrat abastament la seva vàlua, però aquí semblen sobrepassats en més d’una ocasió pels seus propis personatges. A més, a hores d’ara encara no he acabat d’entendre ni de pair la llarga escena que dóna inici al segon acte, que segurament quedarà com una de les més esperpèntiques i kitsch que s’han vist mai a l’escenari gran del Teatre Nacional.