Un text enorme i valuós

Lluïsa Cunillé no ha estat mai una autora fàcil ni que s’acomodi a models o a formes de fer més comercials. El seu teatre és hermètic a estones, misteriós a d’altres i sempre valent, potser perquè no es lliga a res ni a ningú. Es diu que Islàndia és una de les seves millors obres, i potser sigui veritat. Comença amb una escena amb tocs de realisme màgic i diàlegs a l’alçada de Pinter, per passar després al viatge iniciàtic del protagonista -d’Islàndia a Estats Units- per retrobar-se amb la seva mare. Pel camí, composat de llargues escenes o duets teatrals, es va construint davant nostre una mena de radiografia del capitalisme i alhora un retrat dels cadàvers que el mateix sistema ha anat provocant. Víctimes que no dubten a enredar a un noi de quinze anys, símbol de la innocència que encara pot redimir-ho tot.

Xavier Albertí ha estat respectuós amb el text i amb l’esperit de l’autora, a la que coneix molt bé i amb la que ha treballat en moltíssimes ocasions. Al meu entendre, però, no ha controlat bé els tempos ni la intensitat de les llargues escenes, fet que provoca a l’espectador un cert cansament i un esforç suplementari per seguir la història amb atenció. El repartiment compleix bé la comesa, tot i que la responsabilitat més gran cau en un joveníssim i inexperimentat Abel Rodríguez, amb totes les virtuts i/o inconvenients que això pot produir. Sigui com sigui, el text és prou gran com perquè la proposta hagi valgut la pena i s’hagi representat en un espai com el TNC, en el que una autora com Cunillé hauria de tenir molta més presència.