Carles Armengol Gili

Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes… però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m’hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents… però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants…   Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi […]

Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d’idees, de fragments… Com tots els muntatges d’aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t’has perdut alguns d’aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l’obra calia tenir més de 45 anys) o si hi  ha referències massa concretes, perquè n’hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles. Un altre encert d’aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins […]

Adaptar un relat literari al llenguatge teatral és sempre arriscat i difícil, però si a més es tracta d’un relat d’estil refistolat, basat en els jocs que proporciona el llenguatge i amb un imaginari molt particular… llavors la cosa es complica. Aquest és el cas de Redaliz, que acaba naufragant per voler posar en un escenari allò que potser no hauria d’haver sortit de les pàgines d’un llibre. Tot i així, l’esforç és considerable i la professionalitat de tots els que hi intervenen és de mèrit. L’escenografia és imaginativa i proporciona moments de gran bellesa estètica; les interpretacions són esforçades i requereixen d’una concentració i d’una exigència física notables; la direcció intenta suplir allò que el text no pot donar, […]

Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d’aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l’últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor… B.Flowers -a l’igual que Blanc d’ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s’ha de sentir més que veure, s’ha d’assaborir sense prejudicis i […]

Aquesta recomanació està indicada per aquells que estimen els musicals en totes les seves modalitats, o bé per aquells que segueixen entendrint-se amb històries sensibleres i fins i tot passades de moda. Els que no entrin en cap dels dos grups ja poden passar a la ressenya següent, perquè segur que no hi haurà manera de convèncer-los. L’efecte d’aquesta obra de Ridchard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada en els teatres de Broadway el 1958, és realment sorprenent. Des del primer moment el seu estil semblava antiquat (“West Side Story” havia arribat al escenaris just un any abans), i quan va arribar al cinema set anys més tard els crítics li van girar l’esquena, ja que el cinema dels seixanta […]