Carles Armengol Gili

L’experiència de Miquel G. Font és llarga i variada. Després d’haver ballat amb el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la companyia Lanònima Imperial, el ballarí i coreògraf d’Arenys de Mar porta uns anys creant espectacles propis amb la productora Habemus Corpus. En aquesta ocasió, Aire suposa un espectacle més ambiciós que els anteriors: vuit ballarins, un cor en escena, quatre solistes i un treball videogràfic que adquireix força importància. Tot plegat per parlar-nos de la mort d’un grup de joves, o més ben dit del difícil trànsit que han de patir per anar cap a un estat superior. La principal pega d’Aire és que ambiciona massa i acaba essent un producte pretensiós. Potser […]

El treball de circ que s’està fent a l’Ateneu Popular Nou Barris és un fenomen que tard o d’hora mereixerà una atenció molt més gran que la que se li està donant. L’Ateneu s’està convertint en una font inesgotable de vocacions, aficionats i espectadors potencials. Dit això, val a dir que ja s’han celebrat 21 edicions del seu Circ d’Hivern, que cada cop s’allarga més en el temps i que aquesta vegada ha arribat fins a l’estiu del Grec. Invisibles és un muntatge que vol parlar dels refugiats, però sobretot de la gent que es veu obligada a fugir, potser d’una guerra o de la fam, però potser també d’elements més intangibles que poden afectar a qualsevol. Almenys aquesta és […]

Quan acabes de presenciar una experiència com The Great Tamer pots tenir la sensació d’haver estat somiant. Les quasi dues hores d’espectacle passen com en un estat d’endormiscament, on la successió d’imatges oníriques ens transporta a una dimensió que no és real. Els cossos dels ballarins-actors semblen ingràvids, i fins i tot es desmembren davant dels nostres ulls com si fos per art de màgia. L’escenari és ple de trampes i oculta secrets que anirem descobrint de mica en mica. Tot plegat, un espai per al somni on tot hi té cabuda, perquè aquí no s’alliçona ni es moralitza ningú, més aviat se’l convida a visitar un espai en el que cercar els continguts que més li commoguin. Dimitris Papaioannou […]

Ja han passat vint-i-cinc anys des del moment en que un grup d’alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre van decidir llençar-se a la piscina del teatre professional. El resultat van ser els Petits contes misògins, una fresca i desintoxicant carta de presentació que els hi donaria moltes satisfaccions. El que va venir després (Homes!, Criatures, Jet lag, Això no és vida, Com pot ser que t’estimi tant…) ja ho coneixem tots, i coneixem també les que han marxat, les que han tornat, els satèl·lits que han tingut sempre al seu voltant, els directors i autors còmplices, etc. En vint-i-cinc anys han provat esquemes diferents, sense por a equivocar-se i amb ganes d’anar aprenent dels millors. Van anar […]

Malucos Danza, una companyia madrilenya que produeix espectacles des de 1999, presenta aquest espectacle en el que es fusiona dansa contemporània i flamenc, però amb alguns passos de tango i una mica de clàssic. Una proposta intimista, de petit format, en la que dos personatges -suposadament veïns- coincideixen i s’interrelacionen fins arribar a la conclusió de que el futur potser serà més esperançador si l’encaren junts i no per separat. Una història senzilla, explicada amb quatre recursos teatrals -les caixes amb globus, unes copes, les llumetes de colors- i amb unes projeccions que no acaben de funcionar, almenys de la forma com s’han presentat a Barcelona. La interpretació de Mariana Collado i Carlos Chamorro és precisa, eficient, però potser li […]