Carles Armengol Gili

Per què Agatha Christie segueix de moda tants anys després? Per què la fórmula de les seves novel·les segueix funcionant amb el públic? A què es deu el seu ressorgiment? Són preguntes de difícil resposta, però el que està clar és que les darreres temporades ens han portat dues obres de l’autora, i a principi d’aquesta ja en tenim dues més en cartellera. Paral·lelament, Hollywood ha tornat a recuperar vells èxits de l’escriptora britànica i ja ha anunciat per a aquesta temporada dues cintes amb grans repartiments, com aquelles que es van posar tant de moda en els anys setanta i vuitanta. Està clar que Agatha Christie no ha marxat del tot i que la seva vella fórmula de novel·la […]

La Zaranda és un dels grups històrics dins del teatre independent que es fa a Andalusia, a l’estil de companyies com La Cuadra de Sevilla o Atalaya. Es va fundar el 1978 a Jerez de la Frontera, tot i que en els darrers temps ha afegit al seu nom la condició de Teatro inestable de ninguna parte. El seu procés de creació artística s’ha basat sempre en l’experimentació i la investigació, a més de mostrar des dels inicis un clar interès per qüestions universals com el temps, la por, la desesperança, la soledat, etc. En els darrers espectacles també han tocat temes de caire més social, com els efectes de la vellesa a l’obra El grito en el cielo o […]

Ja fa anys que el Barcelona Gay Men’s Chorus estrena els seus concerts en teatres o sales comercials amb una clara vocació d’espectacle o de pur entreteniment. No es tracta tampoc d’un cor a l’ús, sinó d’un cor gay que ve d’una llarga tradició de corals anglosaxones d’aquest estil. Potser és per aquest motiu que a La mar de bé s’ha escollit un repertori que beu directament dels musicals de Broadway i d’stàndards que remeten a l’Amèrica dels quaranta i cinquanta. Tot comença a bord d’un vaixell carregat de mariners i pin-ups, i com no podia ser d’altra manera… a ritme de Cole Porter. Aviat apareixen, però, temes de clàssics de l’escena, com ara The sound of music, Carousel, El […]

Roc Esquius ens havia sorprès els darrers anys amb dues propostes de teatre distòpic, ben originals i divertides. En aquesta nova proposta també hi tenim elements que ens connecten amb una societat futura i inventada, però el to i l’estructura de l’obra són totalment diferents. Muntada com un diàleg enginyós entre dos personatges antitètics, la peça té poca acció i es centra en una situació molt concreta, només trencada al final per un gir que no revelarem. L’eina més utilitzada per Esquius és la dialèctica, que en un principi funciona molt bé però que acaba resultant excessiva, i fins i tot redundant. Sigui com sigui, el gran mèrit de Claqué o no és que tot i tenir aparença de comèdia […]

Tell me on a Sunday té molta història al darrera, i potser és un dels musicals d’Andrew Lloyd Weber que més entrebancs ha superat amb els pas dels anys. Primer es va concebre com un projecte per a la televisió, amb lletres de Tim Rice, però les desavinences entre compositor i lletrista ho van paralitzar tot. Finalment, entra en el projecte Don Black i el musical surt editat en un àlbum. El seu èxit va fer que es volgués dur a escena, però degut a la seva durada -es tracta d’un monòleg cantat- es va unir a un ballet i es va estrenar al West End sota el nom de Song and Dance. Se’n van fer diverses versions, però potser […]