Carles Armengol Gili

Podríem definir Amarillo com a teatre social o teatre experimental o dansa-teatre o teatre de denúncia… però sobretot hauríem de qualificar-lo de teatre necessari. La companyia mexicana Teatro Línea de Sombra es va crear fa més de 20 anys, i el seu objectiu ha estat sempre el de barrejar les arts escèniques, trencar fronteres artístiques i acostar les arts plàstiques, el vídeo o la música experimental a llenguatges teatrals més comuns. Amb aquest espectacle volen parlar, a més, d’un problema que Mèxic pateix de fa molts anys: la migració de milers de mexicans cap als Estats Units a través del desert. Un desert que s’ha empassat moltes vides i moltes il·lusions. Un desert que els actors reprodueixen a l’escenari a […]

Després de veure aquest Caballero de Olmedo, un s’adona de que Lluís Pasqual torna a estar en plena forma. Després de l’encert total de l’any passat amb Els feréstecs, ara tenim la oportunitat de veure com juga amb un text “sagrat” de Lope i com el potineja per acabar donant-nos un espectacle ple de poesia i d’idees, la majoria molt encertades. I és que trobo molt saludable la dessacralització d’una obra com aquesta, ja que a vegades el teatre del segle d’or sembla un compartiment intocable i poc donat a versions, reinterpretacions i actualitzacions. Hem vist molts Shakespeares en texans, o ambientats en qualsevol indret, època o circumstància…, però quantes vegades ho hem vist amb un Lope? O amb un […]

Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l’aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l’obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s’acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l’abstracció de El público… Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d’aparença senzilla  però molt complicada a l’hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt […]

Que la societat de la informació ens consumeix, ens devora i ens manipula és un fet que Sólo el hombre solo posa en evidència des del primer minut. La muntanya de papers de diari ho escenifica, i la història d’un ésser solitari i anihilat ens ho acaba de confirmar. A partir d’aquí, alguns moments enginyosos, d’altres de divertits, molts llocs comuns i trucs o exercisis teatrals ja vistos en altres ocasions. No estem davant d’un espectacle rodó, ni molt menys, però la bona intenció del conjunt (una mica ingenu, tot s’ha de dir) i la voluntat de fer-nos pensar a través de tècniques com el clown, la papiroflexia o el teatre gestual fan que la proposta acabi resultant simpàtica.

Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral. D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment […]