Carles Armengol Gili

Amb aquesta obra Llàtzer Garcia tanca la trilogia sobre la família, però jo diria que obre un nou camí dins de la seva ja important trajectòria com a autor i director. Ho vam començar a notar a Sota la ciutat, però crec que aquí ja queda clar que els temes agafen més volada i els personatges es sobredimensionen. Només cal veure aquesta Mare que interpreta de forma magistral la gran Teresa Vallicrosa. El seu personatge, una fascinant barreja de tendresa i terror, requeriria fins i tot més minuts a escena, ja que quan no hi és es perd una mica l’interès per la història i per la resta de personatges, que malgrat tot tenen un rerefons complex i molt interessant. […]

Hi ha una raça d’actors i d’actrius que malgrat els anys no deixen d’arriscar-se en els escenaris ni d’explorar noves fórmules. Ho hem vist amb Ernesto Alterio, amb Núria Espert… i ara li toca el torn a Concha Velasco, una altra artista incombustible que, no contenta amb la fama que la precedeix, s’ha atrevit amb un monòleg complicat i realment exigent. Porta dues temporades interpretant a una de les reines més controvertides de la història d’Espanya i se la veu feliç, potser perquè sap que es tracta d’un vehicle de lluïment que li permet mostrar moltes de les seves qualitats actorals. I és que és difícil trobar una actriu amb una carrera tan variada i eclèctica com la d’ella… Va […]

Algú podria dir que en aquest llarg dinar de Nadal passen poques coses o que gairebé passen sempre les mateixes, però algú altre podria assegurar que hi passa la vida. I així és, ja que durant poc més d’una hora assistim als dinars de quatre generacions de la família Bayard, amb les seves petites històries, les seves disputes i els inevitables naixements o defuncions. Una peça curta de Thornton Wilder que va ser escrita quasi com un exercici teatral i que des de fa uns anys s’ha convertit en una peça obligada per a aquestes dates al Maldà, el millor escenari possible. I és que La Ruta 40 ha aconseguit un espectacle subtil i delicat, on s’accentuen les intencions de […]

Jonathan Larson va escriure Tick, tick… Boom! com a monòleg musical i autobiogràfic, però després de la seva prematura mort -just abans d’estrenar Rent a l’Off Broadway- la productora Victoria Leacock li encarrega a l’escriptor David Auburn que reconverteixi l’obra en una peça per a tres personatges. I així és com ha arribat fins a nosaltres… Una peça que ens parla de l’èxit i del fracàs, de l’Amèrica dels noranta, de la Sida, de les relacions personals i laborals… i en definitiva, de l’amor per la música. Ferran Guiu ha tingut en compte aquesta última idea i ha ideat un muntatge simple i efectiu, en el que les cançons esdevenen protagonistes. Unes cançons, per cert, que passen del rock a […]

Hi ha molts estils de comèdia i molts recursos diferents per fer riure al públic, però sempre he pensat que quan els actors (els actors, no els personatges) es posen a riure en escena per buscar la complicitat dels espectadors vol dir que alguna cosa no funciona… Sobretot si el recurs és postís i buscat, com sembla que passa en aquest muntatge de Prefiero que seamos amigos, obra de l’humorista francès Laurent Ruquier. Una obra que no dissimula el seu feble punt de partida ni la seva erràtica evolució, però que segurament funcionaria si s’hagués pres més seriosament i no com una antiga revista de Lina Morgan, on sí estaven permesos i acceptats determinats recursos que aquí grinyolen. No es […]