Tot el que necessites per anar al teatre

Mario Gas: Humans: Tot allò que no es diu…

Mario Gas: Humans
4/07/2018

És molt interessant comprovar com la família, i sobretot les reunions familiars, han esdevingut gairebé un gènere propi dins de la dramatúrgia anglosaxona. Des d’El Llarg sopar de Nadal fins a Agost hi ha hagut moltes celebracions i molts àpats en família que han servit per desemmascar problemes latents i acostar, o separar, personatges units per vincles afectius. En el cas d’Humans no estem gaire lluny d’aquestes premisses; l’arribada al pis de Nova York, l’àvia malalta, la unió de les germanes, el dinar del Dia d’Acció de Gràcies… Tots són temes que ja hem vist en altres arguments, però que aquí es veuen actualitzats amb la introducció d’una filla lesbiana o alguns apunts sobre els atemptats de l’11 de setembre. Potser la gran aportació d’Stephen Karam és la d’explicar menys del que suposem que passa. És obvi que al final no s’està de donar algunes explicacions, però la major part de l’obra passa entre petites insinuacions, mirades furtives, converses que s’escolten des de darrera d’una porta o diàlegs que queden a mitges. Tot plegat amanit per uns quants elements -els sorolls de la veïna xinesa, le bombetes que es fonen…- que aporten el toc de misteri just per elevar la trama cap a quelcom més elevat que la trista realitat de la família Blake.

Mario Gas ha optat per no allunyar-se gaire del referent de Broadway. Per començar opta per un decorat que sembla calcat al de la versió americana, tot i que segurament l’obra -com moltes altres del realisme nord-americà- ja marca una distribució molt clara dels elements escènics. D’altra banda, s’enfronta a un text molt coral, que en ocasions funciona com una autèntica partitura. Els solapaments i les converses simultànies no sempre han quedat del tot ben resoltes, però suposo que amb una mica més de rodatge acabaran millorant. Respecte a les actuacions, potser m’han faltat matisos en el cas de les dues germanes, mentre que l’evolució de la mare se m’ha fet un pèl estranya. Per la seva banda, Jordi Bosch desplega la seva bonhomia habitual, que tants bons resultats li ha donat en escena, i Maife Gil broda un personatge quasi silent però d’una gran dificultat tècnica. En definitiva, una obra que destaca pel seu text -una bona unió de tradició i nova dramatúrgia- i per la simpatia que desperta en si tot el producte.

← Tornar a Mario Gas: Humans