Agafar un text clàssic, amb diversos personatges, i adaptar-lo per a un sol actor és un experiment que s’ha fet en altres ocasions. Hem vist vàries versions de Hamlet, i fins i tot molts recordaran encara aquella Terra Baixa que va interpretar Lluis Homar ja fa uns 12 anys. Ara li toca el torn a Txèkhov, amb la particularitat que l’autor rus escrivia obres molt corals, amb gran profusió de personatges, escenes amb molta gent i diàlegs força realistes. Per tant, tenim una dificultat afegida i un repte que sembla més una pirueta escènica que una aportació extra a la història de l’Oncle Vània.
No hi ha cap mena de dubte que aquest tipus d’extravagàncies suposen un desafiament gegantí per a l’actor o l’actriu que els interpreta. No negaré que Joel Joan fa un dels treballs més complexos i rellevants de la seva carrera, però quan penso en el sentit de tot plegat no li acabo de veure l’entrellat… més enllà del “més difícil encara”. Què aporta a l’obra aquest exercici de fregolisme actoral? Canvia la perspectiva dels personatges o del que s’està explicant? Descobrim una visió diferent de la història? Es fa difícil contestar a totes les preguntes, però en general la meva resposta entronca més amb l’escepticisme que amb alguna afirmació rotunda i absoluta.
El principal mèrit de l’autor, Simon Stephens, és haver condensat el text original en una hora i mitja i aconseguir que tot s’entengui, lligui i respongui al Vània que tots coneixem. També simplifica personatges, tria les escenes més rellevants i crea un vehicle ideal per a un actor que s’hi vulgui lluir. I en aquest sentit, Joel Joan aconsegueix moments molt bons i aproximacions força acurades. Potser no tots els personatges estan igual d’aconseguits, però el conjunt és més que notable. En aquest sentit, la direcció de Nelson Valente, o l’escenografia d’Albert Pascual, ajuden a fer un tot força txehovià… encara que hagin canviat petits detalls i la història s’hagi adaptat a circumstàncies més contemporànies.