Roser Garcia Guasch

Lali Àlvarez és l’autora i directora de Ragazzo, obra que recull els fets de la cimera del G8 al 2001 a Gènova, ciutat que va ser blindada i militaritzada per a tots els moviments antiglobalització que es van reunir allà per mostrar el seu desacord (300.000 persones). Els més grans recordem perfectament els fets per la premsa. A Lali Àlvarez les hemeroteques li van proporcionar amb detall els successos d’aquell dia i la mare del Carlo Giulani, Haaidi Gaggio Giulani, li va obrir les portes de casa seva i el seu cor. Amb aquesta obra, l’autora fa un teatre polític, de denúncia pública i per salvar la memòria de Carlo Giuliani. La resta, tothom ho sap. El cas va ser […]

Hi ha moments que permeten o ajuden a la sinceritat o que faciliten el buidament d’una ànima que mai s’ha atrevit a parlar. Aquests moments tenen relació amb la mort o la por de no despertar d’una anestèsia. Aquest darrer és el cas del text d’aquest monòleg, el protagonista del qual ha de ser intervingut l’endemà d’una cirurgia cardíaca. El company d’habitació és el dipositari de tota aquesta interessant informació que desvetlla mica a mica: la relació amb el seu pare i especialment amb la dona i d’aquesta amb el propi pare. El text de Lluïsa Cunillé i la direcció de Xavier Albertí han sabut trobar aquest moment per despullar-lo físicament i emocional estirant la llengua d’un quiosquer que ha […]

Amb la idea original de Jordi Milán i amb el guió d’ell mateix, Toni Sans i Rubèn Montañá, La Cubana ens regala aquesta vegada dos escenaris diferents o un teatre dins del teatre amb la mordacitat i enginy als que ens tenen acostumats. L’escenari principal és un teatre d’aficionats: L’elenc artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum (ja ens parla molt d’aquell moment), que es troben per primera vegada (després d’haver representat Els Pastorets), per parlar de la següent obra. A Catalunya, passats els primers anys més durs i cruels de la dictadura, a qualsevol centre parroquial, centre cívic o barriada van sorgir de manera espontània grups de teatre d’aficionats, esbarts dansaires, corals, centres excursionistes, grups […]

Xavier Alomà és el fill que voldria haver matat. És tan fort el títol que pensàvem que anàvem a veure un thriller. El fill és ell, que no voldria haver existit. En aquesta obra, Alomà fa un exercici personal a través de l’autoficció on despulla la seva infància i la dolorosa relació amb el seu pare. Ell n’és l’autor i també l’únic intèrpret. De manera que, sota la direcció d’Anna Tamayo, fa un desplegament de capacitats per interpretar tots els personatges de l’auca. Canta, balla, es disfressa i fa playbacks de Mariah Carey (ens dóna la sensació d’estar espiant un adolescent gay en la intimitat de la seva habitació) alhora que etziba monòlegs punyents on veiem les seves capacitats interpretatives […]

És una obra molt sorprenent que podríem classificar com Teatre de l’absurd però a la vegada és un teatre social, de crítica i denúncia. La vellesa no ha estat sovint tractada als escenaris. Són personatges col·laterals que serveixen per parlar de la gent que els envolta, que els cuida o els pateix. La vellesa és moltes vegades soledat, pobresa, desolació i discriminació (edatisme). Per això felicitem a Aina Minguell i Aitana Ropero, les dues intèrprets, les autores del text, les directores i les responsable de l’escenografia, el moviment i la dramatúrgia. Un treball increïble i ben resolt. Dues dones grans que han estat desnonades dues vegades viuen en cubells d’escombraries rodejades de merda i acompanyades de rates. La Companyia Las […]