Dins del meu melic és una d’aquelles cançons que se’t queden enganxades al cap i t’acompanyen durant hores, fins que una altra melodia del mateix musical la substitueix. Aquest poder de record resumeix molt bé l’esperit de El fil invisible, un musical familiar basat en el conegut conte de Míriam Tirado.
La proposta parteix d’una idea tan senzilla com efectiva: un fil invisible que surt del melic i ens uneix a les persones, animals o coses que estimem. A partir d’aquest símbol, l’obra aborda amb delicadesa temes com la separació, la pèrdua o la mort, però també celebra l’afecte quotidià, l’amistat, l’acompanyament i la imaginació. El resultat és un espectacle emotiu, accessible i pensat per connectar amb diferents edats sense renunciar a una certa profunditat.
Un dels grans encerts és la figura de la narradora, interpretada amb solvència per Beth, que actua com a fil conductor i, alhora, assumeix diversos rols al llarg de la funció. Aquesta estructura permet que la història avanci amb fluïdesa mentre seguim quatre companys que viuen un dia d’escola ple de jocs, aventures i descobertes. El repartiment format per Alba Serrano, Javi Vélez, Marina Requero i Jan Català destaca per la seva professionalitat: interpreten, ballen i canten amb una energia equilibrada i una dicció clara, imprescindible en un muntatge familiar.
En l’àmbit visual, l’escenografia de Joana Martí és especialment remarcable: vistosa, versàtil i plena de detalls, acompanya l’acció amb dinamisme i ajuda a sostenir el ritme de la narració, un aspecte clau en teatre adreçat al públic infantil. Precisament, aquest és un dels reptes principals del gènere: mantenir l’atenció dels més petits i, al mateix temps, oferir lectures que també interpel·lin els adults. La direcció ho resol a través d’un llenguatge escènic clar i d’una construcció per capes, on cada edat pot trobar-hi el seu punt d’entrada.
La dramatúrgia, signada per Alícia Serrat, Daniel Anglès i Víctor Arbelo, es beneficia del segell reconeixible de Serrat, present també en el tractament musical: cançons agradables, fàcils de seguir i amb aquell punt memorable que convida a taral·lejar-les en sortir del teatre. No és estrany, doncs, que el muntatge hagi connectat amb el públic i s’hagi consolidat amb continuïtat de funcions i una resposta entusiasta.
Com a reconeixement, cal destacar el Premi Teatre Barcelona concedit a Alícia Serrat per aquest muntatge, així com el guardó a l’espectacle, que confirma l’impacte d’una proposta que combina emoció, qualitat interpretativa i un enfocament familiar ben resolt.