Jambo significa “hola” en suahili i Bwana “senyor”. “Sí bwana” ho hem fet servir irònicament quan ens referim a un gest d’obediència i submissió. Però el títol fa referència a un respecte per l’altre i una relació de l’autor i director Manel Dueso amb l’Àfrica negra.
Montse Germán, Àurea Márquez i Antònia Jaume són tres amigues que es troben uns dies abans de Nadal per estar juntes. Les uneix la soledat i el patiment, cada una de diferents maneres però també les distingeix per la manera de tractar-lo. Una d’elles ha patit una agressió sexual brutal i les altres dues s’esforcen per ajudar-la i ho fan sense massa recursos amb nits de bogeria i excessos etílics.
En aquesta obra hi trobem diverses capes de lectura. La primera és la sororitat. La segona capa ens mostra la memòria i la pèrdua, la cura i la supervivència en un món dur en el que apareix Samba, un alegre i ballarí Usu Tambadou que vingut des del Senegal en pastera els demostra, amb una curta i discreta aparició en escena, que tot es pot superar amb una actitud positiva per mirar endavant.
En un escenari que trenca la quarta paret, les escenes se succeeixen utilitzant un fosc i una veu de narrador en off (Xot Craus) amb molta agilitat i sense trencar el fil narratiu. Les tres actrius despleguen tota la seva força i professionalitat. Vull destacar però, una esplèndida Àurea Marquez que defensa el seu paper de víctima amb una ràbia continguda. Els seus papers són sempre un repte que interpreta amb seguretat sense treure ni una mica l’emocionalitat del moment com a “La dona del tercer segona” o fa ja uns quants anys, a Pedra de Tartera.
El més interessant de l’obra és la relació entre les tres amigues i la seva interpretació. Jo m’hauria quedat amb aquesta capa de lectura en la que Dueso ja ens dona tema per reflexionar. Hauria deixat el tema de la immigració, la diferència, l’adaptació i la tolerància per una altra ocasió.