Roser Garcia Guasch

Xavier Alomà és el fill que voldria haver matat. És tan fort el títol que pensàvem que anàvem a veure un thriller. El fill és ell, que no voldria haver existit. En aquesta obra, Alomà fa un exercici personal a través de l’autoficció on despulla la seva infància i la dolorosa relació amb el seu pare. Ell n’és l’autor i també l’únic intèrpret. De manera que, sota la direcció d’Anna Tamayo, fa un desplegament de capacitats per interpretar tots els personatges de l’auca. Canta, balla, es disfressa i fa playbacks de Mariah Carey (ens dóna la sensació d’estar espiant un adolescent gay en la intimitat de la seva habitació) alhora que etziba monòlegs punyents on veiem les seves capacitats interpretatives […]

És una obra molt sorprenent que podríem classificar com Teatre de l’absurd però a la vegada és un teatre social, de crítica i denúncia. La vellesa no ha estat sovint tractada als escenaris. Són personatges col·laterals que serveixen per parlar de la gent que els envolta, que els cuida o els pateix. La vellesa és moltes vegades soledat, pobresa, desolació i discriminació (edatisme). Per això felicitem a Aina Minguell i Aitana Ropero, les dues intèrprets, les autores del text, les directores i les responsable de l’escenografia, el moviment i la dramatúrgia. Un treball increïble i ben resolt. Dues dones grans que han estat desnonades dues vegades viuen en cubells d’escombraries rodejades de merda i acompanyades de rates. La Companyia Las […]

És el segon text de Josep Maria Miró del tríptic de l’Epifania que va començar amb “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” interpretat per Pere Arquillué. La majordoma és un altre monòleg interpretat per Rosa Renom. Una dona torna a casa seva després de 27 anys d’haver abandonat l’home. És una història que requeriria un debat profund. Miró ens fa pensar, ens fa enfadar i ens emmiralla amb una situació insuportable. Miró ens interperpel.la perquè sap que molts de nosaltres ho hauríem acabat d’una altra manera. És la història del poder, de l’abús, de la crueltat i de l’anestesia que segueix a un dolor tan fondo que fa difícil entendre el perquè de la serenitat, […]

Shakespeare va escriure The tempest quasi al final de la seva carrera de creació teatral. Hi ha qui diu que per acomiadar-se del teatre fa aquesta fantasia, aquest joc entre màgia i realitat. Hi són presents temes de fons com la traïció, l’enveja, l’ambició, el poder, l’amor, la tensió i fins i tot la reconciliació. Però també s’hi introdueix la il·lusió dels poders sobrenaturals. La màgia, el misteri i allò que ens mou sense veure-ho actuen sobre els personatges cridant-los, atraient-los, confonent-los. Aquest efecte s’aconsegueix amb la música delicada, exquisida, suau, fonda i efectista interpretada per Marc Serra amb una varietat de guitarres i kora (arpa africana que aporta un so absolutament màgic a l’espai sonor). Pròsper (interpretat pel gran […]

Sigui quin sigui el context històric, polític o econòmic, hi ha qüestions familiars que són invariables al llarg del temps, com són la preocupació pel futur dels fills o la necessitat d’aquests de reivindicar la seva pròpia llibertat de decidir. Els fills creuen que ho faran millor que els pares i desitgen trencar motllos i aspiren a una llibertat que els pares no tenien, o no creien tenir. Molt sovint, les frustracions dels pares es traslladen als fills, i aquests traslladen les pròpies a la generació següent, en un bucle infinit que mai s’atura. Ramon Madaula ha escrit un text amb el qual s’hi poden sentir identificades persones de diferents edats. Ha sabut trobar els temes que més apropen i […]