És el segon text de Josep Maria Miró del tríptic de l’Epifania que va començar amb “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” interpretat per Pere Arquillué. La majordoma és un altre monòleg interpretat per Rosa Renom.
Una dona torna a casa seva després de 27 anys d’haver abandonat l’home. És una història que requeriria un debat profund. Miró ens fa pensar, ens fa enfadar i ens emmiralla amb una situació insuportable. Miró ens interperpel.la perquè sap que molts de nosaltres ho hauríem acabat d’una altra manera. És la història del poder, de l’abús, de la crueltat i de l’anestesia que segueix a un dolor tan fondo que fa difícil entendre el perquè de la serenitat, de l’acceptació i del retorn. L’autor amb aquesta peça, planteja un problema actual, en el que apareixen totes les ambicions incontrolades, la corrupció, el xantatge i el plaer de la violència. Miró no en té prou i hi afegeix un toc de misteri que manté l’atenció tota l’estona.
Un treball actoral exigent per ella i pel públic, sense cap concessió i que gràcies a la impecable direcció de Xavier Albertí es pot seguir una història per a la qual crea una escenografia minimalista, despullada de tot, en la que l’únic element que ressalta és la veu de la Renom quasi bé sense emocions, sense pauses però modulada adequadament perquè s’entengui molt bé tot el relat. Si en el primer hi havia una composició musical amb aire barroc, en aquesta, Rosa Renom treballa infatigablement durant una hora i mitja sense cap element distractor ni en prou feines llums.
Aquesta obra és destacable pel text que atrapa però també és per ella i la seva excel·lènt interpretació.