Shakespeare va escriure The tempest quasi al final de la seva carrera de creació teatral. Hi ha qui diu que per acomiadar-se del teatre fa aquesta fantasia, aquest joc entre màgia i realitat. Hi són presents temes de fons com la traïció, l’enveja, l’ambició, el poder, l’amor, la tensió i fins i tot la reconciliació. Però també s’hi introdueix la il·lusió dels poders sobrenaturals. La màgia, el misteri i allò que ens mou sense veure-ho actuen sobre els personatges cridant-los, atraient-los, confonent-los.
Aquest efecte s’aconsegueix amb la música delicada, exquisida, suau, fonda i efectista interpretada per Marc Serra amb una varietat de guitarres i kora (arpa africana que aporta un so absolutament màgic a l’espai sonor).
Pròsper (interpretat pel gran Lluís Soler) viu exiliat amb la seva filla jove, innocent i tendra, Miranda (Clara de Ramon) a una illa deserta des que el germà de Pròsper, Antonio, amb la complicitat del rei de Nàpols l’expulsà del ducat de Milà. Allà hi conviuen també Ariel (Babou Cham), l’esperit de l’aire que serveix Pròsper fidelment perquè li deu el seu alliberament, i Caliban, habitant original de l’illa i fill d’una bruixa sobre el que Pròsper exerceix una relació despòtica que Shakespeare utilitza per fer crítica del colonialisme. Caliban (Jacob Torres) és la representació de l’oprimit i la seva fantàstica interpretació mostra els sabers ancestrals, la subjugació, l’opressió, la ràbia i la necessitat de venjança.
Els poders de Pròsper, ajudat per Ariel, fan naufragar la barca en la que viatgen el rei de Nàpols i el seu fill Ferran, actual duc de Milà, Antonio, germà de Pròsper, Gonzalo, el fidel servent junt amb altres membres de la cort.
El tema central de l’obra és el perdó. Quasi bé al final de l’obra Ariel li diu a Pròsper, quan té a tots els seus enemics tancats, “Jo bé m’estovaria si tingués cor” i Pròsper continua amb un monòleg memorable en el què resumeix el perdó amb “No carreguem amb pesos d’altres temps la memòria”.
És una llàstima que la magnífica traducció dels versos del bard al català de la mà de Jaume Coll Mariné no es puguin apreciar en alguns moments en tota la seva profunditat per la disposició allargada de l’escenari i per la distància entre els actors i el públic.
Broggi, després de sorprendre’ns amb el darrer Shakespeare, ens continua meravellant amb la utilització dels elements escènics naturals: la terra, les pedres, els troncs. La recreació d’una illa (amb l’ajuda de l’espai sonor i les projeccions) és perfecte.
Com ens té acostumats aquest director, tot està pensat, mil·limetrat i calculat. Fascinant.