Iván F. Mula

Qualsevol persona que hagi llegit el text, vist algun dels anteriors muntatges o, fins i tot, la versió cinematogràfica de François Ozon sabrà, a hores d’ara, que El chico de la última fila és, probablement, una de les millors obres del teatre espanyol contemporani. La força d’aquesta història escrita per Juan Mayorga, els seus diàlegs i les seves diferents capes narratives són tan espectacularment magnífiques que poca cosa necessita la posada en escena més que fer brillar les seves virtuts. En aquest sentit, de l’actual proposta destaquen, sobretot, les interpretacions d’un Sergi López i una Míriam Iscla amb gran química, una interessant evolució i molta veritat escènica. Però, en realitat, el veritable repte actoral és el d’en Guillem Barbosa, un […]

Fa 15 anys de l’estrena original de 4D Òptic, la primera producció de Javier Daulte feta a Catalunya i amb repartiment català, després d’irrompre al panorama local amb dues obres argentines que va portar de gira a Barcelona: Gore i Bésame mucho. La seva aparició al nostre ecosistema teatral va suposar un abans i un després, principalment, en dos aspectes. El primer, per la refrescant nova manera d’actuar, més espontània, natural i desimbolta dels seus actors que trencava amb el nostre més acadèmic estil autòcton i que, més endavant, hem pogut seguir veient als muntatges d’altres directors argentins com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente. En segon lloc, la utilització de gèneres com la ciència-ficció, gairebé inexistents en els […]

Els prejudicis que es poden tenir davant de les diferents disciplines escèniques, algunes vegades, impedeixen que certs espectadors puguin imaginar les meravelles que es poden arribar a construir des d’elles. El cas de Baró d’Evel i la bellesa sublim del seu Là és un bon exemple que demostra les possibilitats infinites que ofereix un espai escènic quan darrere hi ha talent, sensibilitat i intel·ligència. L’espectacle transita les diferents tècniques circenses com l’acrobàcia, el clown, cordes aèries o l’ús d’animals com, en aquest cas, un corb. Jugant amb un elegant blanc i negre i un minimalisme narratiu, es construeix un fascinant univers oníric on la poètica, la comicitat, la tragèdia i l’al·legoria existencial es donen la mà de manera màgica. Amb […]

El més interessant del teatre documental (un gènere cada vegada més habitual) és que, més enllà d’instal·lar-se en un nou format pràctic i funcional, continua en constant desenvolupament, arriscant i experimentant amb les seves possibilitats. Concebuda com la primera entrega d’una sèrie de muntatges sobre la història del teatre i, al mateix temps, un manifest democràtic inspirat en la realitat, L’assaig explora amb sang freda, intel·ligència i esperit de denúncia, l’odi, la violència extrema i el sentit de la seva plasmació sobre l’escenari. El director Milo Rau continua, d’aquesta manera, després de Hate radio i The Civil Wars, la seva línia d’investigació artística on intenta donar forma teatral al dolor, la crueltat i el terror d’una societat plena d’accions abominables. […]

Hem abusat tant de l’etiqueta “teatre necessari” (en alguns casos, fins i tot, de forma excessivament generosa) que, quan ens trobem amb un espectacle que de veritat mereix aquesta denominació, sembla que l’expressió ja no tingui valor suficient. No obstant això, seria injust no mencionar, per aquestes qüestions, la gran importància de que existeixin muntatges com Només una vegada. La peça exposa amb gran intel·ligència, precisió i un conjunt de matisos sorprenentment esfereïdors un cas de violència de gènere molt ben escollit. Marta Buchaca escriu un magnífic text amb una atmosfera de thriller que potencia la seva intensitat però sense banalitzar el seu contingut ni perdre mai el respecte pel tema, el rigor o la versemblança. El més interessant de […]