Iván F. Mula

Deia Peter Brook que un home caminant per un espai buit i un altre observant-lo és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral. Aquesta afirmació (que, en general, és certa) és una de les principals regles bàsiques de la teoria escènica que posa en dubte amb gran intel·ligència El Conde de Torrefiel en aquest espectacle. I és que un escenari guarnit de flors i espelmes acompanyat d’una pantalla on es projecta el text és l’únic que necessita, en el seu tram inicial, per fascinar-nos amb un magistral exercici de teatre sense actors de mitja hora de duració. Però, més enllà d’aquest hipnòtic tram inicial, La plaza és un experiment apassionant on textos brillants conviuen amb un espai […]

Una de les funcions del teatre també és donar visibilitat a temes que, malgrat ser importants, per uns motius o uns altres, han esdevingut un tabú a la nostra societat. Afortunadament, per exemple, cada vegada més, apareixen obres que tracten l’avortament, la mort perinatal i les conseqüències emocionals que poden patir les persones que han hagut de viure aquesta experiència traumàtica. En una línia similar a Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat és una proposta honesta que va una mica més enllà de retratar aquesta circumstància tan íntima i més habitual del que creiem. L’espectacle obre un ventall de personatges interessants que enriqueixen l’univers de la protagonista, aporten els diferents punts de vista de la problemàtica i […]

Apart de tractar-se d’un dels dramaturgs catalans més internacionals, Josep Maria Miró, a poc a poc, està començant a guanyar una notable rellevància literària gràcies a l’estil tan definit i la personalitat narrativa de la seva obra. Des d’ El principi d’Arquímedes a Nerium Park, el seu teatre juga amb el suspens dramàtic i sentiments obscurs com la desconfiança o la por envers els éssers humans amb els quals ens toca conviure. A Temps salvatge, continua explorant els seus trets més característics, potenciant, encara més, l’esperit de thriller cinematogràfic. Com si fos una barreja entre les pel·lícules de Polanski, Haneke i Mike Leigh, en aquest cas, el misteri es combina amb pinzellades de denúncia social i angoixants escenes de la […]

De la idea de circ que teníem al nostre país als anys vuitanta i noranta, amb animals, vestuaris i maquillatges expressionistes i un aire un pèl fosc i decadent, afortunadament, poca cosa queda. Gràcies, en gran part, al Cirque du Soleil, les diferents disciplines però, sobretot, el seu propi concepte d’espectacle ha sabut reinventar-se i brillar amb una llum cada vegada més poderosa i renovada. En el seu nou muntatge, Totem, prenen com a excusa l’evolució de la humanitat per desplegar algunes de les seves majors virtuts. Una vegada més, ofereixen un espectacle total, amb un disseny visual enlluernador, una elegància molt encertada i una precisió tècnica inigualable. L’alt nivell dels seus acròbates, equilibristes, malabaristes i artistes de circ, en […]

Amb la irrupció de Javier Daulte en el panorama cultural de la nostra ciutat, a principis del nou segle, vam aprendre que el teatre no havia de tenir por a abordar qualsevol gènere (fins i tot els tradicionalment cinematogràfics) i que el treball col·laboratiu entre dramaturgs i actors podia produir resultats fascinants. El també argentí Pablo Messiez demostra, ara, amb El temps que estiguem junts ser un bon deixeble d’aquesta escola però també (i sobretot) del teatre de Daniel Veronese, amb una peça emotiva, complexa i misteriosa. El nou muntatge de la Kompanyia Lliure és, sense dubte, el més arriscat i interessant dels que ens han presentat fins ara. Construït a partir d’un taller on van treballar les emocions, les […]