Hem abusat tant de l’etiqueta “teatre necessari” (en alguns casos, fins i tot, de forma excessivament generosa) que, quan ens trobem amb un espectacle que de veritat mereix aquesta denominació, sembla que l’expressió ja no tingui valor suficient. No obstant això, seria injust no mencionar, per aquestes qüestions, la gran importància de que existeixin muntatges com Només una vegada. La peça exposa amb gran intel·ligència, precisió i un conjunt de matisos sorprenentment esfereïdors un cas de violència de gènere molt ben escollit. Marta Buchaca escriu un magnífic text amb una atmosfera de thriller que potencia la seva intensitat però sense banalitzar el seu contingut ni perdre mai el respecte pel tema, el rigor o la versemblança. El més interessant de la història és la manera en la qual explora els aspectes més delicats i complexos del maltractament i del masclisme, obrint un ventall d’interrogants veritablement reveladors. El fet de fer servir personatges que s’allunyen dels estereotips que tots tenim al cap com a espectadors fa que la identificació amb el conflicte generi un debat molt més enriquidor. Potser, l’escena final és la que transita més a prop d’una línia més òbvia però, al mateix temps, és necessària per a obtenir les conclusions oportunes. Per tant, malgrat resultar molt més memorable en aquells fragments que ens fan dubtar que no pas quan deixa clara la seva tesi, no hi ha cap mena de dubte que es tracta d’un treball impecable que, per cert, també està esplèndidament dirigit i interpretat.
Enllaç copiat!