Fa 15 anys de l’estrena original de 4D Òptic, la primera producció de Javier Daulte feta a Catalunya i amb repartiment català, després d’irrompre al panorama local amb dues obres argentines que va portar de gira a Barcelona: Gore i Bésame mucho. La seva aparició al nostre ecosistema teatral va suposar un abans i un després, principalment, en dos aspectes. El primer, per la refrescant nova manera d’actuar, més espontània, natural i desimbolta dels seus actors que trencava amb el nostre més acadèmic estil autòcton i que, més endavant, hem pogut seguir veient als muntatges d’altres directors argentins com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente. En segon lloc, la utilització de gèneres com la ciència-ficció, gairebé inexistents en els escenaris d’aquells temps, obrint, d’aquesta manera, camí a autors posteriors com Clàudia Cedó, Marc Angelet o Roc Esquius, entre molts altres.
Més d’una dècada més tard, la gran sorpresa és comprovar que la peça encara conserva el seu poder de fascinació original i continua tenint una capacitat de sorpresa que molts espectacles similars que hem vist després no han pogut superar. L’exercici narratiu de Daulte a 4D Òptic és elaborat, fi i, en definitiva, impecable. De forma magistral, barreja gèneres com la ciència-ficció, el vodevil, el thriller hitchcockià, la comèdia paròdica o el melodrama romàntic amb una facilitat increïble, aconseguint que el conjunt flueixi de forma coherent i àgil. A més, deixa espai per a reflexions filosòfiques molt interessants o enginyosos elements metateatrals.
Dos eixos narratius dividits en dues dimensions i dos personatges per a cada actor són la base per a construir dues històries entrecreuades amb una lucidesa dramatúrgica insòlita, un recull de solucions escèniques brillant i una destresa narrativa prodigiosa. Cal mencionar que tot el repartiment sap jugar les seves cartes a favor de la proposta, especialment, un Jordi Rico en estat de gràcia. Curiosament, obres posteriors del mateix Daulte no han assolit aquest virtuosisme ni aquesta habilitat de fer de la dificultat virtut, de manera que, probablement, es tracti de la cima de la seva carrera, fins al moment. Per aquest motiu, recuperar-la ha estat una meravellosa decisió i un petit miracle dels que no passen massa sovint.