Qualsevol persona que hagi llegit el text, vist algun dels anteriors muntatges o, fins i tot, la versió cinematogràfica de François Ozon sabrà, a hores d’ara, que El chico de la última fila és, probablement, una de les millors obres del teatre espanyol contemporani. La força d’aquesta història escrita per Juan Mayorga, els seus diàlegs i les seves diferents capes narratives són tan espectacularment magnífiques que poca cosa necessita la posada en escena més que fer brillar les seves virtuts. En aquest sentit, de l’actual proposta destaquen, sobretot, les interpretacions d’un Sergi López i una Míriam Iscla amb gran química, una interessant evolució i molta veritat escènica. Però, en realitat, el veritable repte actoral és el d’en Guillem Barbosa, un (necessàriament) jove intèrpret en un paper molt complicat que capta i encarna a la perfecció l’esperit de la història. Potser la direcció d’Andrés Lima busca, en alguns moments, un simbolisme i una atmosfera onírica que serveixen de poc més que un ornament innecessari. Malgrat això, no molesta ni resta magnitud al fascinant laberint narratiu que planteja Mayorga. Es tracta, al final, d’un relat que atrapa des de la primera escena i creix a mesura que avança, connectant l’espectador amb els seus més foscos instints de voyeurisme. Una brillant reflexió sobre el difícil art d’explicar històries i el (poques vegades reconegut) malaltís desig de voler sentir-les.
Enllaç copiat!