Iván F. Mula

D’un dramaturg com David Mamet, guanyador del premi Pulitzer de teatre, autor de més de trenta obres, guions de cinema i que, fins i tot, ha dirigit diverses pel·lícules, és comprensible que, en aquests moments, es permeti abordar certs nous projectes des d’una perspectiva més capriciosa. Muñeca de porcelana és un text que, per la seva estrena a Broadway, Mamet va escriure especialment per ser protagonitzat per Al Pacino. D’aquesta manera, la proposta és un regal al servei del lluïment de l’actor principal, replet de monòlegs contundents, frases grandiloqüents, girs, paraulotes i una construcció psicològica no tan complexa com cridanera. Aquesta versió de Bernabé Rico dirigida de forma correcta per Juan Carlos Rubio té la fortuna de comptar amb el […]

El fet que un taller de final de curs d’una escola d’interpretació, en aquest cas l’Estudi Laura Jou, s’estreni en un teatre ja diu molt de l’alta qualitat que ofereix aquest centre. Nascut d’una creació col·lectiva dels alumnes juntament amb el director Iván Morales a partir del text de William Shakespeare, l’espectacle en qüestió és un exercici de llibertat teatral, fresc, enèrgic i molt entusiasta. Morales demostra que sap aprofitar allò que li ofereix un grup de joves actors i actrius amb idees enginyoses i solucions escèniques originals que, en algun moment, es tornen un pèl extravagants. No obstant això, per ser justos, si el jutgem com a espectacle professional, s’ha de reconèixer que arrossega alguns dels inevitables tics d’un […]

El teatre polític o reivindicatiu, tan sa i necessari per a la cultura d’una societat, és també un subgènere delicat. Algunes vegades, resulta complicat fer una denúncia ideològica sense caure en maniqueismes, alliçonament moral o en paranys on la força del missatge desitjat es menja tots els matisos. Afortunadament, Ragazzo és una d’aquelles petites grans joies escèniques que apareixen de tant en tant per demostrar fins a quin punt val la pena que existeixi aquest tipus de teatre, que la seva importància no té límits i que la magnitud del seu impacte és, certament, catàrtica. El monòleg explica, amb gran emotivitat i senzillesa, les circumstàncies en les quals, l’any 2001, un jove de 22 anys va ser assassinat per la […]

Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva […]

Abordar un text clàssic del naturalisme mai és una tasca senzilla. D’una banda, pot existir la temptació de fer una proposta molt fidel al text i el teatre de l’època, amb el risc de caure en un producte ranci, mort o amb pudor de naftalina. El pecat contrari, però, també molt habitual, és el de passar-se de transgressor, estripant completament el sentit del material original sense més ànim que el de ser original, polèmic o pretesament contemporani. Afortunadament, la brillant direcció de Raimon Molins en aquesta versió de La senyoreta Júlia de Strindberg aconsegueix trobar el difícil equilibri entre el respecte i la innovació. Amb un repartiment en estat de gràcia del qual destaca una esplèndida Patricia Mendoza, tots els […]