Iván F. Mula

Ara que Barcelona s’està posant de moda com a ciutat de referència pels musicals dins de l’Estat, segons diuen els productors, resulta curiós observar com les propostes de petit format estan obtenint resultats molt més interessants que els grans muntatges. El despertar de la primavera és un nou exemple de com la manca d’un pressupost elevat no és impediment per oferir un producte de qualitat, engrescador i satisfactori. L’adaptació a llengua catalana d’aquest espectacle de culte, guanyador de vuit premis Tony, transmet una energia vibrant i un ampli ventall d’emocions gràcies a un càsting molt potent i encertat, i una traducció molt acurada de David Pintó. Però, sobretot, cal destacar l’enorme treball de direcció de Marc Vilavella que, no només […]

Un homenatge sempre és un terreny de treball delicat. Amb la mirada posada en la lloança de l’objecte o subjecte en qüestió, normalment, queda poc espai per a la innovació, l’atreviment o la veu pròpia de qui s’encarregui del projecte. En aquest cas, Les noces de Fígaro fan molt bé el seu servei com a part de la merescuda commemoració dels 40 anys del Teatre Lliure. La peça és, en realitat, una reproducció de l’emblemàtic muntatge original que Fabià Puigserver va estrenar l’any 1989 amb gran èxit de públic. Donades les circumstàncies, la versió actual dirigida per Lluís Homar, amb un nou repartiment però mateixa escenografia i vestuari, compleix sobradament amb el seu comés. L’espectacle fa un exercici de nostàlgia […]

Deia el gran Gabriel García Márquez que ell, per sobre de tot, es considerava un periodista. Com a escriptor de referència mundial, potser Relato de un náufrago no és una de les seves novel·les cabdals però té gran importància dins de la seva obra, precisament, per ser el seu llibre de caràcter més marcadament periodístic. Resulta d’entrada interessant que algú s’atreveixi a fer una adaptació teatral d’aquest text, escrit en primera persona, on els fets tenen tot el protagonisme i els diàlegs són, pràcticament, inexistents. El resultat és una crònica dividida en dues veus amb moments de gran força emocional i alguns recursos vistosos relacionats amb l’aigua però, en general, excessivament narrativa. En realitat, el més destacable del muntatge és […]

De tots els muntatges que s’estan fent aquesta temporada d’ençà que s’ha conegut la delicada situació del nostre estimat dramaturg Josep Maria Benet i Jornet és, probablement, aquest el que millor funciona com a homenatge. Tot i que, segurament, és el seu text més estrany i atípic, les constants referències als records, la infància, els somnis i el teatre construeixen un retaule fantàstic del seu univers més íntim. La direcció d’Oriol Broggi troba en aquesta obra tan personal i emotiva l’encaix perfecte pels seus habituals recursos escènics, on la música i la màgia marquen el ritme de la nostàlgia. El ventall de personatges i petites històries de la proposta susciten un interès desigual però la poètica del seu surrealisme vintage […]

S’acostuma a dir que Shakespeare, quan es fa bé, és un autor molt comercial. És difícil determinar què vol dir “bé o malament” en aquest context o, si més no, implica trepitjar un terreny perillosament subjectiu. El que no admet discussió és que aquest Molt soroll per no res dirigit per Àngel Llàcer és, certament, un producte comercial de primera i així ho corroboren les xifres de venda d’entrades. L’espectacle és una festa magnífica, divertida i lluminosa que pren com a referència el Hollywood dels anys cinquanta, adornant el text del dramaturg anglès amb cançons de Cole Porter. Així, el muntatge es proposa enamorar i fer feliç a la gent, i ho aconsegueix sense cap mena de dubte. Resulta difícil […]