D’un dramaturg com David Mamet, guanyador del premi Pulitzer de teatre, autor de més de trenta obres, guions de cinema i que, fins i tot, ha dirigit diverses pel·lícules, és comprensible que, en aquests moments, es permeti abordar certs nous projectes des d’una perspectiva més capriciosa. Muñeca de porcelana és un text que, per la seva estrena a Broadway, Mamet va escriure especialment per ser protagonitzat per Al Pacino. D’aquesta manera, la proposta és un regal al servei del lluïment de l’actor principal, replet de monòlegs contundents, frases grandiloqüents, girs, paraulotes i una construcció psicològica no tan complexa com cridanera. Aquesta versió de Bernabé Rico dirigida de forma correcta per Juan Carlos Rubio té la fortuna de comptar amb el gran José Sacristán que demostra tenir talent suficient per brillar per sobre de la pròpia història. I és que, malauradament, estem davant d’un treball massa rutinari de Mamet, amb moltes de les seves qualitats habituals, però també grans daltabaixos de ritme, interès i un desaprofitament del propi univers on habiten els personatges. Els conflictes semblen esvair-se tal com neixen passada una estona… per donar pas a uns altres i, després tornar per donar voltes sobre sí mateixos. A més, són tan externs a la situació escènica que el joc que donen acaba per importar menys que la lluita dialèctica contra el telèfon mòbil. Els millors punts, en realitat, són els enfrontaments amb l’altre personatge, interpretat aquí per un solvent Javier Godino a l’altura de les circumstàncies, que ajuden a revifar una trama global una mica espessa. No obstant això, el muntatge val la pena només per presenciar la força, precisió, seguretat, energia i temperament d’un mestre de la interpretació en un fantàstic estat de forma.
Enllaç copiat!