El teatre polític o reivindicatiu, tan sa i necessari per a la cultura d’una societat, és també un subgènere delicat. Algunes vegades, resulta complicat fer una denúncia ideològica sense caure en maniqueismes, alliçonament moral o en paranys on la força del missatge desitjat es menja tots els matisos. Afortunadament, Ragazzo és una d’aquelles petites grans joies escèniques que apareixen de tant en tant per demostrar fins a quin punt val la pena que existeixi aquest tipus de teatre, que la seva importància no té límits i que la magnitud del seu impacte és, certament, catàrtica. El monòleg explica, amb gran emotivitat i senzillesa, les circumstàncies en les quals, l’any 2001, un jove de 22 anys va ser assassinat per la policia durant una manifestació antiglobalització a Gènova. El gran encert de Lali Álvarez, com autora del text i directora, és el de centrar el relat en la quotidianitat de la primera persona. Era temptador idealitzar al protagonista, convertir-lo en un màrtir o un heroi per enaltir la causa. Però, lluny d’això, l’espectacle decideix mostrar-nos la seva cara més humana, aconseguint així que la seva mort sembli encara més esfereïdora. Cal dir també que el muntatge funciona d’una forma tan perfecta gràcies al talent, l’entrega absoluta, l’energia, naturalitat i dosificació d’un Oriol Pla en estat de gràcia que es llença en cos i ànima a la història per fer-la brillar com es mereix. Per una vegada, tots els tòpics de la crítica li són adients a una proposta: teatre necessari, imprescindible, impressionant, no us la podeu perdre… Tant de bo ens trobéssim més sovint peces tan rodones com aquesta.
Enllaç copiat!