Deia Peter Brook que un home caminant per un espai buit i un altre observant-lo és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral. Aquesta afirmació (que, en general, és certa) és una de les principals regles bàsiques de la teoria escènica que posa en dubte amb gran intel·ligència El Conde de Torrefiel en aquest espectacle. I és que un escenari guarnit de flors i espelmes acompanyat d’una pantalla on es projecta el text és l’únic que necessita, en el seu tram inicial, per fascinar-nos amb un magistral exercici de teatre sense actors de mitja hora de duració. Però, més enllà d’aquest hipnòtic tram inicial, La plaza és un experiment apassionant on textos brillants conviuen amb un espai sonor i musical magnífic i una factura visual captivadora. A l’espectacle, personatges habituals de la nostra quotidianitat es comporten de forma inquietant, com robots socials sense rostre. El muntatge aposta per potenciar el malestar d’aquestes situacions i pensaments tan reconeixibles, jugant amb idees on la profunditat neix de la màxima senzillesa. Una aposta arriscada i imperfecta, amb una narració construïda des de la intuïció i un final que, més que tancar el conjunt, el va difuminant fins a fer-lo desaparèixer… Es tracta, en definitiva, d’una experiència sensorial i intel·lectuals elevada, de la qual es poden extreure moltes reflexions personals, que desperta la ment i els sentits, tan plena de contingut i arestes per estar a l’altura de les seves pretensions.
Enllaç copiat!