Broggi autorreferencial

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk
04/07/2018

A mesura que un director va agafant trajectòria, comença, cada vegada més, a ser coneixedor dels recursos escènics que millor el funcionen, quins li agrada més fer servir i amb quins se sent més còmode. El problema apareix quan aquests recursos comencent a usar-se de forma automàtica, més perquè serveixen per identificar el muntatge amb la personalitat de qui hi ha al darrere i no pas perquè, realment, siguin la millor manera d’explicar la història en qüestió. Això és una mica el que passa amb El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, espectacle inaugural del Grec 2018 a càrrec d’Oriol Broggi. No crec que sigui just dir que és un espectacle dolent perquè no ho és. Tenint en compte que es basa en un text de fa més de 4.000 anys (escollit perquè encaixa a la perfecció amb la narrativa del festival), només el fet d’aconseguir donar-li forma, fer-lo digerible, comprensible i teatral ja em sembla tota una proesa. Això no treu, però, que es faci pesat, lent i, en molts moments, avorrit, en gran part, també, per les seves repeticions típiques de la tradició oral de l’època.

L’equip de La Perla 29, sense cap mena de dubte, mereixien, per la seva aportació teatral a la ciutat i la gran qualitat de molts dels seus muntatges, el reconeixement que suposa fer l’espectacle inaugural del Grec. S’ho han guanyat i treballat. Ara bé, potser no calia, per part de Broggi, sumar-se al reconeixement fent una mena d’autohomenatge on no només repeteix tots els seus trucs habituals (la sorra, els pals…), sinó que hi fa participar a tots els seus actors i actrius, introdueix figuracions dels seus col·laboradors (encara que no siguin intèrprets) i, fins i tot, treu el cavall de Bodas de sangre, malgrat que la seva aportació, en aquest cas, és irrellevant. Obviant aquest torrent d’autorreferències, la peça té solucions visuals de gran bellesa, especialment, relacionades amb la música i les projeccions a la muntanya. També el seu repartiment fa un treball, en general, correcte, amb moments d’especial lluïment. De manera que es pot dir que salven la papereta d’una gesta complicada, no obstant la sensació de déjà-vu i evidents problemes de ritme. No sé si la resta de decisions són, certament, tan problemàtiques però sí que, per la seva poca funcionalitat (el Teatre Grec, com a espai, en aquest cas,  se’ls queda una mica gran) i la gratuïtat dels cameos, fan que la proposta resulti una mica menys simpàtica.

← Tornar a El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

Enllaç copiat!