A la recerca d’una veritat escènica, dramatúrgica i interpretativa, aquesta adaptació a càrrec d’Àlex Rigola de l’emblemàtic L’oncle Vània de Txékhov ha resultat ser una petita delícia minimalista. Lluny dels grans muntatges de naturalisme grandiloqüent d’enormes escenaris, la proposta ens situa en una caixa de fusta on espectadors i personatges compartiran una experiència íntima i molt interessant. Rigola ha despullat de tot artifici la història per quedar-se amb la seva essència. L’experiència, per la seva senzillesa, té molt de captivadora. És una manera amable d’apropar-nos a la fatiga i avorriment vitals dels personatges i, en definitiva, a les seves misèries. La idiosincràsia del muntatge, però, fa que el conjunt perdi molt del seu dramatisme emocional per, en canvi, guanyar en matisos, petits detalls i (la seva gran aliada) proximitat. El patiment pels amors no correspostos, les relacions insatisfactòries o la decepció professional reben aquí una pàtina de quotidianitat que li resta dolor explícit per elevar-lo a una desesperança més existencial. Un exercici, en certa manera, intel·lectual que, no obstant això, pot aconseguir emocionar per la seva delicadesa i bon gust. D’altra banda, és probable que els amants de les emocions fortes trobin a faltar intensitat.
Enllaç copiat!