Des dels temps d’Arthur Miller, el teatre nord-americà ha mostrat sempre un especial interès en disseccionar els conflictes emocionals dels grups familiars tradicionals, siguin de classe alta o mitjana-baixa. Humans és la darrera aportació a aquesta tendència amb molts punts en comú amb la tradició de la qual prové, tot i que una mica menys calculada del que estem acostumats. El muntatge planteja una història sobre allò que els éssers estimats són incapaços de dir-se obertament, sobre la toxicitat d’alguns vincles i sobre la densitat d’alguns silencis. Mario Gas aborda el conjunt amb una direcció funcional que aconsegueix que la maquinària no s’estanqui en cap moment. Malgrat això, el text arrisca massa jugant a la subtilitat, a les discussions quotidianes interminables i a una estructura oberta que no acabar de definir del tot les seves intencions. D’aquesta manera, genera unes expectatives que una trama poc reveladora i dispersa deixa sense satisfer. Per exemple, al personatge de l’àvia se li podria treure molt més partit, entre altres aspectes incomplets. En qualsevol cas, el seu retrat realista de l’ambient familiar amb el qual tots ens podem identificar i el pessimisme generalitzat post 11-S i crisi econòmica està molt ben aconseguit i té un poder captivador tan vigorós que fa que la peça, tot i les seves carències, mai deixi de resultar interessant de seguir.
Enllaç copiat!