És important que, en el món del teatre, com en qualsevol àmbit artístic, es facin propostes arriscades i experimentals que investiguin noves possibilitats de la disciplina escènica. Això, no obstant, no vol dir que qualsevol espectacle que investigui aquests nous camins possibles obtingui sempre bons resultats. En el cas de Concert by a band facing the wrong way, per exemple, ens trobem a una companyia que construeix un peculiar petit univers, amb una energia molt atípica (i entregada) però també un producte, malauradament, del tot fallit. Cada seqüència que inicien, sigui tocant cançons estridents, arrossegant-se per terra, aixecant-se els uns als altres o cantant a cappella, pot cridar la curiositat del públic durant, com a màxim, cinc minuts… més enllà d’això, es va perdent l’interès fins a l’avorriment, veient que res de tot allò ens portarà enlloc. El muntatge provoca riures incòmodes (considerem-ho una virtut?) i té una curta durada (60 minuts) pel que no es fa insuportable. Això no impedeix que el seu surrealisme sigui caòtic, banal, aleatori i gratuït… com si ens trobéssim davant l’esborrany d’un projecte que encara no ha començat ni a agafar forma. Mancat de discurs, sorpresa, emoció, ritme o virtuositat visual, poca cosa es pot comentar d’aquest xou més enllà de constatar que la seva idiosincràsia és bastant indescriptible.
Enllaç copiat!