Hi ha elogis que, més que servir per vendre millor un espectacle, poden suposar una càrrega que, pel seu pes excessiu, acabi per enfonsar una proposta dins del nostre imaginari com a espectadors. Podríem parlar, per exemple, de les expectatives que genera la denominació de “Txèkhov irlandès” amb la qual es coneix a Brian Friel. No és que sigui del tot desencertada però el cas és que el condemna a una comparativa de la qual pocs autors poden sortir ben parats, especialment, quan ens trobem davant d’un dels textos on es mostra no tan inspirat com altres vegades. Aquest és un dels problemes de La resposta, un muntatge dramàtic, amb un repartiment de luxe que, malauradament, té poc espai per al lluïment interpretatiu. A diferència d’El preu, aquí la direcció de Sílvia Munt no té la suficient precisió i intensitat, a la recerca d’un to que no acaba de trobar mai. L’obra planteja un univers asfixiant de frustració, tristesa, relacions humanes i crisis existencials que s’estanca en la simple exposició dels diferents conflictes interns d’un ampli ventall de personatges. D’una banda, més enllà de donar voltes sobre els seus malestars, res no acaba d’esclatar ni cap a dins ni cap a fora; d’una altra, no es crea cap línia argumental que els uneixi tots ells i encamini l’argument general en una direcció menys dispersa. L’espectacle, en definitiva, resulta massa senzill per funcionar com a conjunt, per anticlimàtic, monòton i una mica anodí, malgrat que té algun moment emotiu com l’escena projectada en vídeo.
Enllaç copiat!