La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats de rosca, jugant amb cantarelles estranyes i reaccions impostades que acaben per molestar. La història és original (sobretot pel seu punt de partida) però la seva barreja entre el teatre de l’absurd i el gènere d’embolics i malentesos és forçada i no acaba de funcionar, ja que, finalment, no és ni una cosa ni l’altra. No obstant això, certes situacions, com la primera conversa amb la minyona (genial Anna Barrachina), són bastant gracioses, tot i que, a vegades, s’allarguen i acaben per impacientar l’espectador. El pitjor de tot, però, és el seu precipitat gir final: pretensiós, incoherent i molt a prop del ridícul. Les intencions metafòriques de l’autor són lloables però, si de veritat es vol apuntar tan alt, caldria almenys, evitar recursos tan obvis.
Enllaç copiat!