Hebert Parodi

Hi anava amb objeccions, cert. Havia llegit que qüestionava el cànon i exigències estètiques imperants. Vaja, más de lo mismo i a sobre, sentir per part d’una dona molt atractiva la duresa de ser-ho (als lletjos ens molesten molt les queixes per suportar la bellesa). Vaig pensar en l’adaptació cinematogràfica de Frankie i Johnny on – potser- la dona més bonica del món, Michelle Pfeiffer, pretenia ser algú insignificant amb problemes per agradar (en teatre va ser Kathy Bates…). L’estàndard de qualitat de la sala i el nom de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora i co-creadora, em van animar a anar-hi. Sort que ho vaig fer. Una proposta càustica per no dir demolidora, crítica […]

Nova adaptació del text de William Shakespeare, dirigida per Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols a partir d’una nova traducció, que és tot un encert. La proposta es basa en la paraula i, a partir d’aquí, es construeix la resta, diria. Els temes tractats són molt potents, actuals al s. XVII i al XXI: les suspicàcies i difícil convivència entre races i cultures, els diners, l’amistat i amor, mantenir la paraula donada i assumir les conseqüències, la por i odi a qui és diferent, la cobdícia, la utilització de la justícia, la usura… En aquest cas, un préstec avalat (no ho feu mai) que no es pot retornar. El banquer, farcit de tant odi com n’ha rebut, havia exigit una condició […]

Proposta de Llançat, jove companyia formada per alumnes d’Eòlia, amb dramatúrgia de Marc Artigau (Caïm i Abel) i música de Clara Peya (Pluja), Començo negant la major: per molt que ho llegeixo, no crec que sigui una distòpia, paraula darrerament de moda i potser (a ningú l’interessa, ho sé) el meu gènere narratiu preferit. No es tracta d’una indesitjable societat futura sinó més aviat, com alguns (dels bons) capítols de Black Mirror, reflecteix com un avenç tecnològic afecta al nostre comportament, com allà hi aboquem altes i baixes passions, pors i somnis, ens transforma o ens esclavitza. En aquest cas, una habitació buida que és refugi, sala de psicoanàlisi o el que cadascú vulgui. Allà, qui s’ho pugui permetre, trobarà […]

RHÜMIA o com he pogut anar pel món dient, amb un posat pretensiós, que no m’agraden els pallassos. No tinc referents així que no puc comparar amb altres propostes… però sí amb el que rebo com a espectador. He rigut i molt (que em costa), m’he sumat al joc que ens proposen (tant com em trasbalsa no ser espectador estàtic) i m’ho he passat pipa. Números genials i gamberros com els bombers o delirants com la folclòrica, poètics com la melodia interpretada amb xerrac, d’èxtasi com el gòspel participatiu (Holaluya!), la complicitat de veure d’una hora lluny que la broma petarà als nassos del bromista, jocs de paraules i riure sense parar. Llegeixo que Rhum era més complet. No ho […]

No pas una adaptació de Farenheit 451 de Ray Bradbury sinó una mena de continuació: què li va passar a Montag, el bomber que es va rebel·lar contra el sistema que li feia cremar llibres? Una distòpia (el meu gènere literari preferit) que, com cal, passa en un temps futur inconcret… si bé no costa gens veure paral·lelismes amb l’actualitat. No és un text fàcil i crec que s’aprofita millor si es coneix, ni que sigui de passada, el referent. Aquesta text, com l’original, genera diferents lectures: la crítica a la censura per part del poder (la crema de llibres per a evitar la propagació d’idees no ortodoxes), que és la primera explicació que donava Bradbury, la manipulació mitjançant la […]