Admeto que mai no he entrat al món brossià (malgrat que el surrealisme i l’absurd acostumen a interessar-me i fer-me somriure prou) així que no és pas “culpa” dels intèrprets i creadors que no connectés amb la proposta. O més ben dit, que no entengués gaire cosa. I llavors, perquè hi vaig anar? Doncs pels noms. En Roger Torns va ser el responsable, per exemple, de l’esplèndida “Sol·liloquejar amb algú”, que vam veure també a La Seca, la Laura Daza fa temps que segueixo la seva trajectòria i l’Anna Herebia sempre m’ha agradat molt a diferents musicals (“Rent”, “Aquests cinc anys”…)
A “Estrip-tesi” hi ha, crec, l’essència brossiana, de jocs de paraules ben enginyosos i interessants, de poesia visual, i, com veiem en un fragment d’un reportatge sobre la seva obra, força llenguatges escènics, ja que no creia gaire en les fronteres entre disciplines. Així, hi ha teatre d’objectes (força delirant amb ninos i persecucions), projeccions en directe, música… i una entrega total dels tres actors. I sí, hi ha un striptease, inesperat, com cal amb Brossa. I, com he dit, força coses no les vaig entendre ni copsar la seva relació amb la resta de l’obra on es parla d’un parc temàtic cultural (apropiació política de la cultura?) amb estrambòticainauguració i accés limitat al públic (no fos cas que abracin la poesia).
En fi, es nota que hi ha molt treball i recerca al darrere d’aquesta creació. Que jo no connectés més que parcialment va més al meu deure que al de la companyia, entenc, i al menys sí vaig gaudir de les seves interpretacions amb diversos registres,