Bangkok promet una dura crítica al sistema però, al final, no passa d’emprenyada infantil. Amb una premissa més que interessant (la, tan espanyola, cultura del malbaratament en obres públiques) acabem assistint a un interminable i circular diàleg que recorre constantment a llocs comuns i idees maniquees sobre la situació i els problemes actuals.
Dos actors entregats i una escenografia que dificulta la visió del públic completen un espectacle del que, francament, n’esperava moltíssim més.