Amb totes les entrades exhaurides abans de l’estrena, sembla obvi que la imatge de Manrique amb unes calces a la boca és ben capaç d’omplir platees. Però, malauradament, em temo que el nostre estimat Julio no acaba de trobar el to en la seva interpretació de l’immortal Don Joan.
No es pot dir tampoc que l’obra de Molière hi ajudi gaire. Amb una premissa francament antiga (basada en la dicotomia fe=moral, ateisme=immoral), el text s’embranca constantment en disquisicions de caire ètic que no permeten fer brillar la part més canalla del Don Joan, aquella on potser Manrique se sentiria més còmode.
Així les coses, els millors moments de l’obra són els protagonitzats per Manel Sans, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín o Anna Azcona, que ens regalen unes magnífiques interpretacions carregades de la força i el magnetisme que trobem a faltar en altres moments.
Amb una posada en escena que sembla treta d’una pel·lícula de Kubrick i un suggerent final oníric (tot i que agònic en el seu desenvolupament) si sou dels que us heu quedat sense entrades per aquest Don Joan us asseguro que podeu dormir tranquils.