Gema Moraleda

És cert que potser Revolta de bruixes no és el millor text de Benet i Jornet, ni el que millor ha envellit. És cert que les noies de La Kompanyia, actrius amb un gran talent, mereixien un muntatge on poder lluir-se, com a mínim, al mateix nivell que els seus companyis amb In Memoriam. Però, amb tot, Revolta de bruixes encara presenta una interessant reflexió sobre la irracionalitat humana i els conflictes de poder i, encara que només sigui, per veure un repartiment que desborda talent per totes bandes, val la pena apropar-se a l’Espai Lliure. Més informació a Somnis de teatre

A La fiesta en paz Aleix Duarri crea amb molt d’encert un mosaic per intentar descriure la societat espanyola a l’època de la Transició. Amb la mirada crítica de qui vol aprendre i arribar al fons de la qüestió, però sense idees preconcebudes, Duarri tria moments, personatges, sensacions i anècdotes per confegir un espectacle interessant, poètic, sensorial i amb tocs d’humor. Amb un ritme frenètic i unes interpretacions ajustades, La fiesta en paz constitueix un retrat d’un moment únic i estrany que no queda pas tan lluny. Un episodi de la nostra història que convé revisar si no volem seguir perpetuant errors. Un exercici de memòria històrica d’allò més recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Fernando de Pessoa era un home inusual, que, sens dubte, mirava la vida desde molts punts de vista diferents. A Estranha forma de vida el coneixem en la seva faceta d’enamorat, un enamorat juganer i apassionat però que també ha de lluitar contra els seus dimonis. Amb una posada en escena senzilla però molt cuidada, un preciós acompanyament de fados cantats en directe i unes interpretacions ben ajustades, Estranha forma de vida és una d’aquelles obres petites i boniques, per veure de prop i sortir amb un somriure. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

El millor d’aquest In memoriam és, sens dubte, el seu repartiment, integrat pels components masculins de la nova Kompanyia del Lliure (acompanyats de dos magnífics reforços), que es deixa la pell en escena i ens regala escenes emotives i emocionants quan cal, carregades d’humor quan toca. En l’altre extrem, però, tenim una dramatúrgia efectista, que busca la llàgrima des de l’inici i que ofereix un relat de la Batalla de l’Ebre que no aporta cap novetat respecte aproximacions anteriors. D’altra banda, tot i que el títol promet una història de la Quinta del Biberó, acabem amb un relat de trinxera on ben aviat oblidem que els protagonistes tenen 17 anys. Una oportunitat perduda. Més informació a Somnis de teatre

Només posar un peu a Anarchy ja veus que la cosa serà diferent. A cada cadira hi ha una guitarra elèctrica de color blanc amb el seu amplificador. El públic es converteix així en la cacofònica banda que acompanyarà el monòleg de Semolina Tomic (fundadora i directora de l’Antic Teatre), un monòleg que parla d’anarquia i de punk i que convida al públic a buscar l’oportunitat, la llibertat, que ens ofereixen aquestes idees. Tot i el caos que generen totes les guitarres sonant alhora (amb menys o més gràcia segons les mans) la potent presència escènica de Semolina, el seu moviment i la bogeria de l’experiment fan d’Anarchy un espectacle inclassificable però estranyament entretingut.