Gema Moraleda

Barcelona (contra la paret) ens submergeix en la part menys amable de la ciutat guapa. Seguint el relat real de tres persones detingudes i condemnades injustament per fets que no van cometre, i citant un a un tots els casos de repressió, violència policial i altres actes qüestionables del sistema comesos a Barcelona, Lali Álvarez construeix una peça que transmet la por, l’angoixa i la ràbia que se sent quan el sistema abusa dels seus ciutadans. Un espectacle sense matisos i sense por al que cal anar coneixent una mica els casos principals per no perdre’s en el relat. Més informació a Somnis de teatre

Avui no sopem és la clàssica comèdia blanca i generacional pensada perquè els espectadors més veterans passin una bona estona. Amb un argument que presenta un conflicte d’interessos ben actual (jubilats que volen gaudir d’aquesta etapa vital però que es veuen atrapats per les necessitats dels seus fills), un repartiment excel·lent i un ritme de comèdia constant, Avui no sopem no enganya ni defrauda. Una bona proposta per anar-hi en família. Més informació a Somnis de teatre

Quan acabi la nit, la darrera proposta d’El Cicló d’enguany i l’espectacle que obre la temporada del Tantarantana, ens proposa una pregunta incòmoda: què estem fent amb la nostra vida? I ho fa mostrant-nos tres històries diferents que s’enfronten a aquest dilema des de diverses perspectives: un viatge a l’Antàrtida, una nit de festa o un canvi de vida radical. El muntatge, dirigit per l’actriu Àurea Márquez, crea atmosferes intenses i interessants, i els actors fan una gran feina de creació de personatges que ens permet no només conèixer-los sinó arribar a connectar amb les seves pors, les seves inseguretats i els seus problemes. Un relat fragmentat i modern amb històries que desperten la nostra curiositat i ens interpel·len directament. […]

A Confessió d’un expresident Queco Novell fuig de la seva imatge televisiva i dóna vida a un d’aquells polítics que veiem a la tele a diari, aquells homes amb vestit, corbata i grans dosis de cinisme. Sense sàtira i sense buscar el riure del públic el text de Confessió d’un expresident ens posa davant d’un mirall i ens pregunta per què permetem que aquesta mena d’individus controlin els nostres països i, de retruc, les nostres vides. Amb un posada en escena senzilla però eficaç, una bona interpretació i un text excel·lent, Confessió d’un expresident és una molt bona peça de teatre polític. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Abans de La força oculta no havia vist cap espectacle d’Ivo van Hove, de manera que no puc contextualitzar aquest muntatge en la seva obra global, però com a espectacle vaig trobar que tenia una gran virtut i un gran inconvenient: la virtut és que la posada en escena era de les que deixen bocabadat; l’inconvenient, que la història que explicava era una autèntica frivolitat. Una història colonial en què l’única cosa que veiem és els colonitzadors queixant-se de la calor, les cuques i que els indígenes són uns supersticiosos irracionals no es pot vendre com un xoc de cultures. Una història colonial que no dóna la versió dels colonitzats potser va resultar molt trencadora a principis del segle XX […]