Gema Moraleda

Volver a Werther suma al repte d’adaptar una novel·la epistolar del l’any 1774 l’enginy en l’ús de les noves tecnologies. L’heroi romàntic del títol ja no escriu cartes, sinó que es comunica per Internet mitjançant vídeos i balla al ritme de música electrònica. Amb aquesta posada en escena original i sorprenent, i la bona feina dels intèrprets Oriol Escalé i Cristina Martínez, Volver a Werther és un bon exemple de com adaptar un clàssic. Més informació a Somnis de teatre

Invisible s’endinsa en el terreny de la ciència ficció per proposar-nos la història de dos personatges que volen esborrar els seus records per començar una nova vida. A ritme de cançons pop amb cert aire dels vuitanta, una escenografia futurista i tres bones veus sobre l’escenari, Invisible és un musical amb una història original narrat amb bon ritme, pensat per distreure’ns i fer-nos passar una bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Muñeca de Porcelana no és el millor text de Mamet (la història es va desinflant a mida que avança la trama i acaba esdevenint poc més que una anècdota allargassada), però val la pena anar-hi només per veure treballar José Sacristán. I és que amb gairebé 80 anys, Sacristán té una veu, un moviment i una presència escènica que ja els voldrien molts. El muntatge és ell i ell aconsegueix enganxar-nos a la història i fer amb nosaltres el que li dóna la gana durant una hora i mitja. És cert que pertany a una escola d’interpretació força diferent a la catalana i que, en el fons, està una mica passada de moda, però veure’l en acció és veure un […]

Realpolitik ens proposa una faula política sobre la nostra capacitat per canviar el món. Partint d’un fet casual, Teatre de l’enjòlit ens presenta un grup de ciutadans, que podríem ser nosaltres, que descobreixen que tenen més poder del que inicialment pensaven. Ara, el dubte és: què en faran? Amb un ritme àgil, molta comèdia i uns personatges quotidians i memorables, Realpolitik presenta dilemes interessants sense renunciar a fer-nos riure i passar una bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Després de Nora, Sala Atrium presenta Júlia, la segona entrega de la seva trilogia de la imperfecció. Un muntatge que segueix apostant per l’estètica trencadora que vam veure a Nora tot i que, en aquesta ocasió, amb un resultat més rodó i coherent. Raimon Molins estableix un diàleg visual molt interessant entre la versió cinematogràfica d’Alf Sjöberg i la seva pròpia lectura del text d’Strindberg. És cert que la retallada del text provoca una certa precipitació dels fets i alguns daltabaixos en la progressió emotiva del personatges, però el resultat final resulta evocador i bell, sobretot gràcies a les magnífiques interpretacions de Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias. Més informació a Somnis de teatre