Gema Moraleda

Camargate s’emmarca en la línia del teatre documental però ho fa en una variant més nostrada, més peninsular, és a dir, des de l’esperpent. I és que la famosa conversa entre la líder d’un partit polític i l’examant de l’hereu d’un altre fa riure fins que recordem que la cosa va passar de debò i que la frivolitat, superficialitat i mal nivell de les dues interlocutores no està exagerat ni respon a cap truc narratiu. És el que és i el que es veu en escena és el que va passar. Camargate posa inevitablement de mala llet, però també permet, mitjançant la rialla, exorcitzar el mal cos que queda quan et pares a pensar en qui ens governa. Francament recomanable. […]

Qualsevol que hagi sentit mai una cançó de The Mamzelles, sabrà que les seves lletres són intel·ligents i juganeres, amb certa dosi de mala baba i un feminisme modern i refrescant. Doncs exactament així és F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo), el seu primer espectacle de creació. Entre totes tres signen dramatúrgia, música i direcció, i ens fan reflexionar sobre la família en aquest segle XXI. Amb una posada en escena arriscada però totalment adient i uns actors que aconsegueixen mostrar la seva feminitat sense ni tan sols apropar-se a l’astracanada, F.A.M.Y.L.I.A es una d’aquelles comèdies que fan reflexionar sense esborrar mai el somriure dels llavis. Un muntatge d’allò més interessant i totalment recomanable. No us el perdeu! […]

A Refugiada poètica, Claire Ducreux omple l’escenari de bellesa, poesia i un toc d’humor ingenu i proper. El seu espectacle combina de manera magistral la dansa amb el mim, el clown amb el gest, per donar vida a un personatge entranyable i ple de bondat que ens deixarà participar dels seus somnis i desitjos més íntims. La música suau i els hipnòtics moviments de Claire Ducreux, nets, lents i hermosíssims, fan la resta i aconsegueixen fascinar el públic des del primer moment. Jo em vaig sentir com una nena petita davant d’una botiga de llaminadures. Embadalida i amb ganes que l’espectacle no acabés mai. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

No hi ha res més perillós que acorralar algú, perquè algú sense sortida és algú sense res a perdre. I una mica això li deuria passar a Alberto San Juan per embrancar-se a fer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectacle en el qual la història d’Espanya i la biografia de l’actor s’uneixen indissolublement en un tot inclassificable però carregat de veritat, humor i un gran control de l’escenari. Alberto San Juan retrata Espanya de la forma menys amable i fa un repàs de la transició per demostrar que el sistema en què vivim avui dia està podrit de soca-rel. I ho fa d’una forma amena, senzilla i molt menys pamfletària del que es podria esperar. Al contrari, Alberto […]

Algú podria pensar que és impossible agafar un text de Woody Allen i afegir-hi un toc personal que fins i tot millori la feina del nostre admirat director novaiorquès. Però Àlex Rigola ho aconsegueix amb Marits i mullers, un muntatge on conflueixen totes les virtuts d’aquests dos creadors aparentment tan diferents. Amb una escenografia despullada, una posada en escena milimètrica i perfectament estudiada, i unes interpretacions sòbries, contingudes i carregades de complicitats, Marits i mullers ens parla de l’amor i el matrimoni amb gràcia i sornegueria, amb humor i veritat, i ens empeny a acompanyar els personatges en les seves derives personals. Un repartiment de luxe per a un dels grans espectacles d’aquest inici de temporada. No us el perdeu. […]