Gema Moraleda

L’ambient de la sala només entrar ja et transporta a una altra realitat. Ben aviat ja no recordes que ets a Barcelona o dins d’un teatre. Llum làser, fum, música techno i una cúpula de roba brillant, tot per donar vida a un conte d’amor postmodern poblat de referències pop i personatges de les faules de la infància: àngels i dimonis, fades i bruixes. Wohnwagen és teatre inmersiu i indescriptible, que busca sorprendre i provocar l’espectador, que busca una estètica poc realista però sempre per explicar la seva veritat, una proposta arriscada i divertida que segur que no deixa ningú indiferent. Més informació a Somnis de teatre

O això és el que li han dit els seus assessors a La Cubana i ells, sense pensar-ho dues vegades, s’hi han llençat (com si fos la primera vegada). A Gente bien el de menys és la història de Santiago Rusiñol, l’autèntic espectacle comença quan s’encenen els llums i veiem les interioritats de la producció. Els problemes amb els egos, el pressupost, la precarietat… La Cubana reparteix amb encert i en té per a tothom, però sempre amb el seu magnífic to de comèdia esbojarrada i sorprenent, carregada d’ironia i gresca. Un espectacle ideal per veure en família o amics i passar una grandíssima estona. Més informació a Somnis de teatre

Podríem dir que Veracruz té més de conferència que de teatre, però la seva progressió dramàtica, la implicació de Luisa Pardo en el relat i, sobretot, el nus que tens a l’estòmac quan tot acaba donen fe que el que has vist va més enllà del format documental o divulgatiu. Veracruz explica com la corrupció política i el narcotràfic han convertit una regió normal i corrent de Mèxic en un infern on ningú no està segur, on els periodistes són assassinats a diari, on la violència és quotidiana. Un relat senzill, sincer, lúcid, molt valent i carregat de sobrietat per contenir la tristesa infinita que genera en l’oïent. Sentir Luisa Pardo provoca ràbia, dolor i impotència, i per això és […]

L’avantatge de les sales més petites, i l’Àtic 22 és certament un paradigma d’això que diré, és que pots gaudir del treball dels actors a una distància mínima, aquella on pots captar els matisos de la respiració, les mirades i tot el que passa sota la pell de l’intèrpret. I en el cas de Si planeas vengarte cava dos tumbas us asseguro que sota la pell d’Annabel Castan i Dani Arrebola passen moltíssimes coses, algunes de ben fosques. Una habitació d’hotel, molts silencis i algunes mentides són els ingredients d’un text amb un toc sòrdid i fins i tot decadent que em va resultar d’allò més atraient. Molt i molt recomanable. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

En un primer moment costa fins i tot d’entendre. Othelo i clown? Però és l’obra sencera? O una adaptació esbojarrada? Realment hi queda alguna cosa de Shakespeare? La resposta és sí. L’Othelo de Gabriel Chamé Buendia conserva tota l’essència del text de l’autor anglès però la presenta d’una forma completament inesperada barrejant tècniques de clown, teatre físic i burlesc per a aconseguir una posada en escena àgil, original, molt divertida i juganera. Amb un escenografia mínima però increïblement funcional i uns actors disposats a deixar-te bocabadat amb el que són capaços de fer, Othelo és un d’aquells espectacles únics i indescriptibles que s’han de veure sí o sí. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre