Gema Moraleda

Carlota Subirós proposa amb Sol solet un muntatge opressiu, asfixiant, carregat de mirades creuades i veus que ressonen en el buit, sobre un escenari rònec i fred, amb un sol ben rodó que sembla no escalfar i un repartiment en estat de gràcia encapçalat per uns magnífics Mercè Aránega, Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán. Una obra que parla de la soledat i de la família, de l’amor i la passió, amb una relació tòxica i malsana que, en alguns moments, pot arribar a resultar massa incòmoda. Més informació a Somnis de teatre

El Col·lectiu La Santa culmina amb L’hora blava els seus tres anys de participació al Cicló del Tantarantana, i ho fa posant la cirereta a una feina sempre interessant, meticulosa i gens acomodada. L’acció es situa a un far on el faroner, que fa anys que viu sol, rebrà la visita d’un biòleg que suposarà un daltabaix a les seves rutines. Un text que parla de llibertat personal i de compromís, que planteja tots els dubtes sobre què suposa viure en societat i prendre o no partit. Un text clarament polític però presentat en forma de thriller, emocionant i angoixant per moments, amb unes interpretacions que atrapen des del primer instant. Molt recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat a quatre mans un personatge que, efectivament, no va escriure Tennessee Williams perquè no el va conèixer. Una dona que viu de la bondat dels estranys, sota un pont, després d’un desengany amorós. Amb tendresa, ofici i molta veritat Roberto G. Alonso dona vida a aquesta dona atrapada en els llimbs, a una realitat realment fosca que ella sap il·luminar amb un toc de màgia. Amb una posada en escena que combina dansa i text amb gran encert i una història francament commovedora, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) és un d’aquells espectacles que t’acompanya quan surts de la sala. Més informació a Somnis de teatre

No passa sovint que, des de la platea, el text t’atrapi per sí mateix, per la seva naturalitat, el seu ofici, la seva certesa. Però és el que passa amb Olvidémonos de ser turistas, el relat d’un viatge físic i emocional a la recerca d’una resposta impossible. Josep Maria Miró dibuixa un trajecte creat a partir de breus encontres amb desconeguts que ens permetrà descobrir a dos personatges que viuen amagats al seu dolor. Una història senzilla narrada d’una manera magistral. Amb una posada en escena discreta i unes interpretacions sòbries, elegants i entregades, Olvidémonos de ser turistas és teatre de text del que mai no em cansaria de veure. Més informació a Somnis de teatre

Amb If (L’últim desig), Vero Cendoya ha aconseguit un espectacle que uneix dalt de l’escenari les millors virtuts del teatre de text amb les millors virtuts de la dansa. Així, If (L’últim desig) ens explica la història de tres germanes que volen complir el darrer desig de la seva mare i, en fer-ho, parlen, s’observen i es qüestionen. Alba Florejachs, Gloria Sirvent i la mateixa Vero Cendoya passen de la lletra al moviment amb naturalitat i fluïdesa, per explicar amb el cos tot allò que les paraules no arriben a dir. Un muntatge ple d’imatges precioses, sentit de l’humor i interessants reflexions. Més informació a Somnis de teatre