Carles Armengol Gili

Un refugi al sol és una barreja eclèctica de temes, un còctel explosiu on conviuen l’homofòbia, el feixisme, el Benidorm Fest, una pandèmia, la llegenda del trencalòs, la Guerra Civil, una revolta queer, una padrina que parla amb els esperits i moltes altres coses. Tot això en forma de musical. Un musical on també es barreja el tecno amb el gay pop i la cançó tradicional catalana. I de tot plegat sorgeix un producte fresc, lliure, amb molta energia i un regust de reivindicació que li va d’allò més bé. Potser sí que li sobren vint minuts i que cap al seu tram final l’argument dona moltes voltes per arribar a esbojarrar-se en excés, però l’empenta d’aquesta companyia jove pot […]

L’any 1982, Sydney Pollack va dirigir una de les comèdies més emblemàtiques dels 80, Tootsie, just el mateix any en que Blake Edwards també va transvestir a Julie Andrews a la fantàstica Victor Victoria. Les dues pel·lícules tenien al capdavant a un actor o a una actriu que per pura necessitat –alimentar el cos i també l’ego- es veien en la tessitura de fer-se passar pel sexe contrari. La versió musical es va estrenar a Broadway el 2019 i ja portava incorporats alguns petits canvis per fer-la més assequible a l’època post Meetoo. Respecte a l’argument, s’ha canviat molt convenientment el món televisiu pel dels musicals i s’han eliminat alguns personatges importants com el del pare de la Julie o […]

Aquest és un espectacle que surt de l’escola Teatre Eòlia, concretament d’un taller dels alumnes d’interpretació. Un projecte ambiciós i potent que intenta reflexionar sobre la necessitat de les revolucions a partir de l’execució de la família reial russa en el context de la revolta del 1917. Al darrera, com a directora i autora, hi tenim a Carla Rovira, actriu que va començar amb La Calòrica i que va anar trobant el seu camí propi com a creadora amb espectacles com Aüc, Màtria o Posaré el meu cor en una safata. Aquí es nota part del seu estil quan es pren llibertats i fuig de la literalitat de la història (Rasputin ballant per Boney M, l’escena que passa quasi a […]

Ara fa uns deu anys, Lluïsa Cunillé va escriure Boira com una mena de retrat del que havia passat a les societats dels països de l’est 25 anys després de la caiguda del mur. Una mena de metàfora de les societats europees, en aquell moment totalment vençudes per un capitalisme global i amarades d’una decadència i d’una desídia que portava a una irremeiable desesperança. Podríem dir que en gran part el discurs encara funciona, però en els darrers deu anys han passat moltes coses i ara mateix el futur és tan incert i la realitat tan crítica que el que veiem dalt de l’escenari no ens acaba de portar enlloc… ni ens representa. Europa encara està dormida, però aquest cop […]

Des de principis dels setanta fins a principis dels noranta el món del teatre musical va estar totalment revolucionat pel geni d’Andrew Lloyd Webber. D’aquesta època destaquen Jesus Christ Superstar, Evita, Cats, Starlight Express, The phantom of the opera o Sunset Boulevard… Un èxit darrera de l’altre, un munt de hits i també una bona colla de rècords a superar. Des de llavors, cada cop que es recupera un d’aquests títols suposa un esdeveniment ple de nostàlgia i de bones vibracions. De tots els títols del compositor britànic, El fantasma de la ópera és potser un dels més romàntics musicalment parlant. El seu estil operístic -amb un puntet de sintetitzadors i un so molt dels vuitanta- dota d’una gran credibilitat […]