Carles Armengol Gili

És realment temptador ficar mà en els textos de Shakespeare, treure’n un personatge recurrent però secundari i donar-li una història protagonista sumant totes les peces. El problema és que jugar a ser Shakespeare és perillós i tremendament agosarat. Orson Welles ja havia jugat amb Falstaff i altres personatges de la saga dels Enrics a la mítica Campanades a mitjanit. Ara, Pau Carrió ha fet quelcom similar amb el personatge de Margaret d’Anjou, però també val a dir que no és el primer a intentar-ho (Jeanie O’Hare, Sara Reimers, Toby Vera i Dan Morbyrne ja ho van provar amb anterioritat). Després d’un breu pròleg, l’obra comença explicant la joventut de Margaret, just quan és captada pel duc de Suffolk per casar-se […]

Nora és potser el primer personatge femení empoderat i feminista del teatre modern. El seu cop de porta al final de l’obra va marcar un abans i un després a la dramatúrgia europea, i també nord-americana, de finals del XIX. El camí seria llarg i molt lent, però ja havia començat. Tot i no tenir una voluntat feminista, els autors nòrdics i russos (Ibsen, Strindberg, Txèkhov, etc.) van poblar els escenaris de dones decidides, fortes i independents, tot i les limitacions de l’època. Però què ens aporta aquesta Casa de nines en el segle XXI? Quin pot ser el paper de la Nora en aquesta època? I com podem entendre el seu monòleg final? Tot i els més de 140 […]

L’Alzheimer és un tema que s’ha tractat molt en els darrers anys, ja sigui en literatura, cinema… i també en teatre. La malaltia que va esborrant els records i va buidant a la persona de la seva identitat té un aire poètic –també tràgic i terrible- que pot donar molt de si en una ficció. Ho hem vist normalment com a drama, però en molts casos s’ha intentat donar unes quantes pinzellades de comèdia a un assumpte tan trist com aquest. El cas d’Una festa a Roma s’encasella en aquesta vessant, ja que a través d’una mare i un fill que han de bregar amb la malaltia ens endinsem dins d’una comèdia romàntica que té com a escenari una residència […]

Han passat més de 25 anys des que Sergi Belbel, amb Jordi Galceran a l’adaptació, dirigís al TNC la seva versió de la Trilogia della Villeggiatura, una obra mestra de Goldoni que aquí va tenir el nom de L’estiueig. No ha sigut fins ara que Els Pirates han rescatat les obres de l’autor venecià per condensar-les en una peça d’hora i mitja (la versió de Belbel durava prop de quatre hores) que sembla que duri la meitat. Un espectacle fresc, desprejudiciat, pretesament còmic (a moments, fins i tot caricaturesc) i puntejat per cançons italianes de totes les èpoques. Un festival que convida a l’alegria i a passar una estona on es pot gaudir del teatre més pur i de la […]

Julio Manrique ens va descobrir a Jez Butterworth amb aquella vitalista i testosterònica Jerusalem, que tantes alegries i premis li va reportar. Ara torna a l’autor per mostrar-nos una de les seves obres més aplaudides i premiades (premis Tony, Olivier, etc.) i per deixar a la cartellera un títol que si no fos per l’empara d’un teatre públic difícilment podríem haver descobert. Butterworth és un autor que escriu obres ambicioses i grandiloqüents, una mica a l’estil de la dramatúrgia clàssica americana (Miller ronda pel darrera dels seus escrits) però amb aquell esperit punk i combatiu del teatre britànic, sobretot del que deriva dels Angy Young Men i tot el sorgiment del teatre independent durant els seixanta i setanta. El barquer, […]