Vivim en una societat en la que qualsevol bestiesa dita per xarxes socials pot ser adoptada com una gran veritat o com una ensenya que cal seguir i defensar. Sempre hi ha hagut il·luminats, líders ridículs o persones amb pensaments sectaris, però a les xarxes ens en podem trobar centenars. Si a sobre hi sumem un motiu econòmic, ja podem assegurar que la xarxa s’ha omplert d’estafadors sofisticats i sense escrúpols que poc s’assemblen als del tocomotxo o l’enganyifa de l’estampeta, tot i que persegueixen resultats similars. Estafadors que venen l’èxit social i econòmic, una forma de vida millor i gairebé una doctrina a seguir a canvi de seminaris, sessions privades o consells. I ho poden fer gràcies al que s’anomena “enginyeria social”, o dit amb altres paraules: manipulació psicològica.
Burpees és una obra que vol parlar-nos de tot això, però també de les ideologies extremes, del jovent que cau fàcilment en elles i també de les relacions familiars que hi ha a la base de tot plegat. Ho fa amb una estructura complexa i creuada que potser hauria calgut de més claredat escènica. Crec que hi ha flashbacks que costa situar i alguns personatges secundaris que potser es podien haver estalviat. Si tot això, a sobre, es fa amb només dos actors i una actriu crec que el treball hauria d’haver estat molt més afinat i precís. Tot i així, cal destacar l’esforç dels tres intèrprets, dels que potser destaca Joan Sureda en els papers més dràstics i extrems.
Aquesta és la quarta obra de Miquel Mas Fiol que s’ha pogut veure aquest trimestre a Barcelona, ja que el Lliure ha rescatat la Trilogia de la condició “Millennial”, formada per Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther o Els miserables. Una bona oportunitat per descobrir o redescobrir un autor que té molt per explicar-nos i que ha vingut per quedar-se a la cartellera.