Carles Armengol Gili

Sembla quasi impossible, però la companyia La Ruta 40 ja està celebrant els seus 15 anys d’existència. I la veritat és que durant tot aquest temps el seu estil introspectiu i la seva voluntat de sacsejar l’escena teatral del moment han fet alguna cosa més que oferir bon teatre. El grup creat per Alberto Díaz, Maria G. Rovelló, Albert Prat i Sergi Torrecilla ens ha regalat èxits com Reiseführer o El llarg dinar de Nadal, ha treballat amb autors contemporanis com Josep Maria Miró, Marc Artigau o Albert Arribas, s’ha atrevit amb mestres com Harold Pinter i fins i tot ha tocat el teatre familiar amb Tumbalafusta. Per celebrar el seu quinzè aniversari ha comptat amb dues antigues col·laborades, l’escriptora […]

La idea primigènia d’aquest muntatge és realment brillant i necessària. Parlar de les fugues, de les fugides, de les migracions o dels exilis a través dels objectes que queden enrere en cada acció és una troballa carregada de poesia que podria haver donat per a molt més… però que finalment es queda en una obra voluntariosa i formalment interessant. No era fàcil traslladar tot el que hi havia en l’estudi previ i en el llibre Manual de escapología, en el que es vol basar la peça, per bolcar-ho en un espectacle teatral. A més, tenim quatre creadors darrera la dramatúrgia (Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco) i això tampoc acaba resultant excessivament pràctic en la majoria de […]

Tot i que va debutar com a dramaturga el 2015, Eu Manzanares comença a fer-se un nom a partir de Lo nuestro, una comèdia costumista de premissa original que va tenir diverses reposicions… totes amb força èxit. Posteriorment va escriure Dopaland, una altra comèdia força reeixida estrenada a la Sala Fénix, i justament aquest Grec la podrem veure a La Villarroel amb l’esperada Primera Llei de Newton. Ara, però, la tenim a la Flyhard amb una peça menor que vol plantejar els límits de l’amistat a partir dels matrimoni per conveniència. L’obra comença amb una noia vestida de núvia, una festa post nupcial i un nuvi desubicat que no vol seguir jugant a un joc aparentment fals. Aviat sabrem que […]

De tots els espectacles que Peeping Tom ha estrenat a Barcelona, aquest potser és un dels més opacs i difícils de comprendre. Chroniques desperta moltes preguntes al públic ja des del principi. I és que l’escenari ens mostra un espai que no sabem si és el principi d’alguna cosa o la ruïna d’algun paisatge anterior. En ell hi trobem cinc homes que semblen haver-hi arribat sense triar-ho… Una mena de purgatori, potser. O un forat temporal en el que hi cap tot, i a la vegada sembla que no pot albergar cap forma de vida. Si llegim el programa de mà veurem que la directora (Gabriela Carrizo) ens vol parlar de la immortalitat, passant pel sedàs de Jorge Luis Borges […]

Mentre veia L’últim àtom em venia el cap el teatre de Javier Daulte, sobretot el d’aquelles obres on barrejava ciència i joc teatral (4D Òptic o La felicitat). De totes formes, Jordi Oriol té un estil ja molt definit i aporta al subgènere tota la seva obsessió pel llenguatge i la màgia de les paraules. Finalment obtenim un text amb moltes capes que potser no acaben de quallar del tot al final, però que obren un ventall extraordinari de grans possibilitats escèniques. Per una banda tenim la comèdia política (i apocalíptica) i per l’alta conviuen el drama personal del matemàtic, el thriller sobre la desaparició de la noia i la realització d’un musical sobre la tragèdia d’Èdip. Totes les branques […]