Carles Armengol Gili

La companyia Com un Llum ens presenta una peça sobre la depressió a partir de les cançons de la cantant i actriu mallorquina Clodine, que aquí es despulla emocionalment per submergir-se en una peça d’autoficció en forma de concert. Hi trobem reflexions sobre la inseguretat, l’auto boicot i la síndrome de la impostora, acompanyat de les visites al psicòleg, les trobades familiars o les vivències amb parelles poc encertades. Un compendi de situacions que es van desgranant entre cançó i cançó, com si fossin un subratllat musical a la història de la Cris. En un espectacle com aquest, dirigit amb encert per Alícia Serrat, no podien fallar les cançons… i la veritat és que no ho fan. Tots els temes […]

Estem davant d’un dels primers textos d’un jove dramaturg i escenògraf (Cesc Colomina), davant d’un espectacle dirigit per un jove director com Guillem Sánchez García que va començar a despuntar fa un parell de temporades (Napalm al cor, Poble de mar), i davant també del canvi de rumb -suposem que momentani- d’una de les principals estrelles del musical del nostre país, Roc Bernardí (Aladdin, El dia de la marmota, Germans de sang). El resultat, aparentment arriscat, suposa un bell i íntim retrat d’un personatge que explica el seu descobriment sexual i les conseqüències de tot plegat. Un relat que podria haver estat amable i senzillament simpàtic, però que aviat ens ensenya les dents i ens planteja les dificultats que comporta […]

L’any 1996 va néixer a Barcelona l’espectacle Tu, jo, ell, ella… i Webber… i Shönberg…, però a la vegada neixia una companyia teatral que faria història i que ens va descobrir a grans artistes que acabarien transformant el panorama del musical en català, El musical més petit. L’èxit d’aquesta primera aventura va propiciar que el TNC els hi donés la possibilitat de fer El somni de Mozart, que es va convertir en uns dels espectacles més vistos i més aplaudits de la història d’aquell teatre. Després vindrien Casta Diva, Jugant a Rodgers, Hedwig, Merrily we roll along, Aquests cinc anys i diverses versions de l’espectacle del 1996. Ara, trenta anys més tard, arriba la darrera versió, en la que se […]

Ja fa temps que em pregunto si això d’unir diverses tragèdies clàssiques en un sol espectacle (Ifigènia o Electra, per posar només dos exemples portats a terme per Alicia Gorina) obeeix més a una mena de moda o a una necessitat de posar en context els personatges referenciats en elles. Ja sabem que hi ha diverses versions dels grans clàssics grecs, obres que parlen de diferents moments del mateix personatge o d’altres que són clares continuacions de la història. Però… el que ens aporten és realment tan revelador? Al final ens trobem amb obres adaptades, i en algun cas abreujades, que s’acaben unint en espectacles excessivament densos i llargs. El cas d’Èdip i Antígona no és cap excepció. Carlota Subirós, […]

Passar de la novel·la a l’escenari és un exercici que cada cop veiem més sovint. Si hem d’atendre a la literatura catalana hauríem de recordar en els darrers anys l’adaptació de La plaça del diamant, Tirant lo Blanc, Canto jo i la muntanya balla, T’estimo si he begut, Els homes i els dies, El fil invisible, El dia del Watusi, etc. Cada cop passa menys temps entre la publicació de la novel·la i la seva adaptació teatral, i el cas de Permagel –editada en el 2018- en seria un bon exemple. I és que aquest llibre d’Eva Baltasar va suposar un autèntic revulsiu, va ser aclamada per la crítica, i va anar guanyant adeptes des de ben el principi. Permagel […]