Sempre es diu que Florence Foster Jenkins era una excèntrica cantant nord-americana que va estar més de 30 anys donant recitals d’òpera a Nova York, primer en clubs i sessions privades a l’hotel Ritz-Carlton i finalment al grandiós Carnegie Hall. Però potser no es posa suficientment èmfasi en que era una multimilionària capaç de costejar els seus capricis -entre els que es troben les gravacions de diversos discos- i comprar les voluntats dels que la van seguir en la seva estrambòtica i imparable carrera. I és que Foster Jenkins no sabia cantar, ni tampoc tenia oïda per intentar fer-ho millor ni aprendre el més mínim… Tot i així, els que l’envoltaven li reien les gràcies i l’encoratjaven a continuar, una mica com si el conte d’El vestit nou de l’emperador s’hagués fet real.
Si ho analitzem bé es tracta d’una història amb un rerefons tristíssim i fins i tot cruel. Un aspecte que sí es tenia en compte en les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet –tant la francesa Madame Marguerite com l’americana que va protagonitzar la gran Meryl Streep-, però que en la versió teatral que ens arriba ara queda força difuminat i fins i tot un pèl banalitzat. Tot i així, la peça funciona perfectament com a comèdia i ofereix moments que són molt agraïts pel públic, sobretot quan la protagonista ofereix les seves delirants actuacions líriques. En aquest sentit, hi té tota la responsabilitat l’actriu i cantant Marta Ribera, que fa un esforç molt gran per intentar mostrar-nos una Florence tendra, divertida i sobretot desafinada. Crec que ella és la millor de la funció, amb l’acompanyament de Santi Millán, Ramon Gener i Annabel Totusaus en els papers més destacats. També hi tenim les aparicions còmiques –una mica més a l’extrem- de les actrius Meritxell Duró i Eva Cartaña, que tot i estar divertides semblen partir d’un registre còmic diferent a la resta.
Crec que l’espectacle, a la vista de la primera resposta del públic, pot tenir un llarg i exitós recorregut. Paco Mir ha elaborat un artefacte que potser no serà el més afinat -mai millor dit- del món, però que funciona. Un espectacle amb un bon embolcall tècnic (el vestuari de Gabriela Maffei és realment encertat) i amb una Marta Ribera que tot i no tenir l’edat que calia pel personatge excel·leix en la seva proposta.