Diu Pere Riera que tenia intenció de fer una obra sobre el 600, i el cert és que s’ha enginyat un punt de partida ben original per tal d’homenatjar al cotxe més famós dels anys seixanta i també per explicar-nos els petits o grans secrets d’una família catalana molt concreta. En Tomàs i les seves filles discuteixen per la presència d’un automòbil al mig del menjador de casa, però en el fons estan assumint l’absència de la mare, peça fonamental d’una estructura familiar aparentment normalitzada. Els records que tenen d’ella, i també les discussions o els petits problemes diaris ens regalen un text que fluctua entre drama i comèdia d’una forma natural, quasi sense salts. Aquest és el principal valor de Riera, un autor que sap crear situacions interessants (Desclassificats, Lluny de Nuuk), que utilitza impecables estructures dramàtiques (Barcelona) i que crea diàlegs realment brillants (Infàmia). És cert que aquí li surt una peça un pèl llarga i més conservadora que d’altres, més tradicional, però evitant sempre la carrincloneria o el perill de caure en sentimentalismes innecessaris.
La direcció, també de Riera, aposta per una naturalitat imperiosa. Res tindria sentit si els actors i les actrius no apostessin de forma decidida per la versemblança i per la generositat escènica. En aquest sentit, funciona molt bé la complicitat entre les germanes (impecables Àngels Gonyalons i Rosa Vila), i també amb el record d’aquesta mare fantasmal, omnipresent i lluminosa (seductora interpretació de Mercè Sampietro). No podem oblidar, però, els dos personatges masculins (el veterà i sempre encertat Jordi Banacolocha i el feliçment retrobat Pep Planas), que aporten el contrast necessari en aquesta peça eminentment femenina. Un repartiment en estat de gràcia que es mou com peix a l’aigua per un espai escènic creïble, però amb un punt de teatre clàssic massa acusat… Per cert, si es poguessin evitar els cops de les parets del fons cada cop que s’obren i es tanquen, seria tot un detall.