Carles Armengol Gili

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munt s’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien. Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama […]

Es nota que aquest espectacle, el millor que ha interpretat la ja quasi desapareguda Kompanyia del Lliure, va sortir d’un taller de treball entre actors i director. Es nota l’experimentació, fins i tot allò que es va decidir conservar i tot allò que va descartar-se. Es nota, sobretot, si intentes sentir l’espectacle més que no pas veure’l, analitzar-lo o raonar-lo. El temps que estiguem junts és, per sobre de qualsevol convenció, un exercici catàrtic que passen els actors i que acaba arribant al públic com un tsunami. La proposta argumental és potser el que menys importa, tot i que la superposició de dues realitats temporals en el mateix espai dona unes possibilitats de joc immenses. Però el que sí importa […]

M’agrada el Xavier Albertí que s’atreveix amb tot, el que barreja gèneres i estètiques, el que treu la seva ànima de cupletista sigui en el text que sigui, el que prova i arrisca. En definitiva, l’Albertí que ja vam veure a L’hort de les oliveres, per posar només un exemple. I és que ningú més hauria imaginat a Calderón amb una banda sonora on hi conviuen amablement -o no- la música sacra amb la rumba, el tango, el cuplet i la cançó italiana. Un Calderón que puja a l’atracció de fira i que no para d’oferir-nos imatges i idees provocadores, però què era un acte sacramental del segle XVII si no una allau d’al·legories carregades de profunditat filosòfica… El missatge […]

Els pescadors de perles és la segona òpera més coneguda de Georges Bizet, després de Carmen, i una de les partitures franceses que s’inclou sovint en els repertoris de molts grans teatres d’òpera del món. Al Liceu s’ha representat en 41 ocasions, tot i que estic segur que mai des de l’òptica en que ho ha enfocat Lotte de Beer. I és que en aquesta ocasió l’argument original transcorre enmig d’un reality televisiu que recorda molt a Supervivientes. El cor es situa tota l’estona en uns habitacles tot simulant el públic que veu el show des de casa, mentre que al davant de l’escena els cantants viuen la seva dramàtica història en un paisatge tropical entorpits per un presentador, algun […]

Estem davant d’un thriller, però sobretot estem davant d’un melodrama, d’una història romàntica i senzilla que sembla extreta d’una novel·la decimonònica. El relat del jardiner que s’enamora de la senyora de la casa contrasta una mica amb la contemporaneïtat del text, on es parla d’urbanitzacions i on intuïm els cotxes de policia darrera de les vidrieres. Hi ha moments en que fins i tot l’esperit de Tennessee Williams es deixa veure en el turmentat passat de la protagonista, però sigui com sigui estem davant d’un text del 2015 d’Alberto Conejero, el mateix autor de La piedra oscura. Es tracta d’un text amb forta càrrega poètica i amb una potent ambientació, d’aquelles que de seguida ens col·loquen en estat d’alerta. Però […]