Tarantino i feminisme són dos conceptes que costa unir, ja que el director nord-americà s’ha destacat sempre per un cinema testosterònic i una visió del món força masculina… fins i tot quan ha escrit remarcables personatges femenins (el personatge d’Uma Thurman a Kill Bill o el de Jennifer Jason Leigh a Los odiosos ocho). En aquest text de Carolina Corvillo i Ricard Reguant s’ha agafat com a referent Reservoir Dogs i s’han atribuït a un grup de dones les característiques masculines d’una colla d’actors ben coneguts, des de Robert de Niro a Samuel L. Jackson. La idea és fer un exercici d’empoderament femení però també un homenatge cinèfil de primer ordre. Llàstima que el concepte quedi diluït per una dramatúrgia poc clara i per trames i subtrames que poc o res tenen a veure amb un final sorpresa, d’aquells que costa encaixar amb el que s’ha vist però que almenys donen un sentit a la funció.
L’humor de Reservoir Cats tampoc ha estat per a mi tant destacable com prometia al principi. Reconec que el fals començament o les bromes amb les cançons tenien certa gràcia, però després tot s’embolica en excés i resta comicitat al conjunt. Les actrius, en aquest cas, ho donen tot i aconsegueixen salvar més d’una escena, tot i que també val a dir que el treball interpretatiu no és del tot homogeni. Sigui com sigui, aquells espectadors que vulguin trobar totes les referències cinèfiles o endevinar a quin film pertanyen les melodies que sonen… segur que s’ho passaran d’allò més bé. Per cert, només comentar que existeix un precedent cinèfil de títol idèntic, una cinta australiana de sèrie B dirigida per Garnet Mae que partia d’una idea similar i que, en aquell cas, pretenia ser una paròdia més clara de la pel·lícula de Tarantino.