La companyia Atresbandes i el col·lectiu format per Bertrand Lesca i Nasi Voutsas s’han unit per crear un espectacle que dissecciona, amb molta ironia, la concepció del fet teatral i tot el que aquest comporta. Tot comença amb un escenari pràcticament buit i dos actors fora de camp que van narrant cadascuna de les decisions preses: aparèixer o no a l’escenari, encendre un o un altre focus, fer o no fer determinats gestos… Una manera subtil de fer-nos veure com pot ser de capriciosa, i també de correcta o incorrecta, la creació artística. És en aquest moment quan l’espectacle agafa volada i deixa al descobert el seu propòsit -impagables les falses intervencions del públic o l’aparició en escena de la traductora-, tot i que dóna la sensació que s’hagués pogut arriscar més. Falta un crescendo que crec que no arriba, ja que la suposada escena culminant resulta més ridícula que políticament incorrecta. Però, sigui com sigui, It don’t worry me desperta entre els espectadors justament allò que pretén, que alguns marxin convençuts i amb un somriure còmplice i d’altres marxin amb la sensació que els hi han pres el pèl durant una hora i quart. És el que té la provocació.